Busco al cervell algun record com a excusa per escriure del Delta de l’Ebre i parlar del paradís. No m’ha costat gaire trobar-lo. Amb 19 anys vaig comprar un Seat Supermirafiori i vaig començar a treballar com a venedor de recanvis. A l’empresa, de Reus, em van avisar: «Quan entris a La Cava veuràs un món diferent». No vaig entendre què volien dir fins que dues noies em van tirar floretes pel carrer en uns anys en què Soberano deia que això era cosa d’homes. Aquelles llargues rectes d’arbres al costat dels canals, aquells llargs carrers sense asfaltar a principis dels 80 i aquell immens mirall que eren els arrossars feien que en sortir de l’N-340 el cotxe fes com el DeLorean de «Regreso al Futuro».
Tinc molts bons records del «xeic, xeic, guai, guai, mare, mare...» que era com sentia jo aquell català. El transbordador, el Restaurant 21, aquells estranys tractors extrets de Mad Max... Em va sorprendre, en aquells anys tan masclistes, que a la benzinera hi hagués noies atenent els sortidors. També que un cambrer em tragués el diari de la taula amb la frase: «Quan si menja no es llegix». Jo reia d’aquelles escenes entranyables. Més tard vaig ser un habitual de la «Contacto», una discoteca on tenia molts amics del sud. Em feia riure que un alcalde es digués Primitivo Forastero i que un barri tingués nom d’embarbussament: el Ligallo del Gàngil. Em vaig enamorar del Delta, però jo, com vosaltres, n’he estat un turista més, i poques vegades m’he preocupat pels seus problemes. Critiquem el centralisme de Barcelona, però pensem si nosaltres - domingueros paelleros- hem perdut un minut en cuidar del Delta, el nostre paradís. Xeic!