He plorat quan he vist sortir de l’estació de Salou l’últim tren abans que es posi en marxa una infraestructura que l’allunya dels plebeus per afavorir els patricis. Si seguim així, és probable que, en un futur, les línies de tren les facin els setciències pintant una línia recta entre Madriz i Barna. I si toca que l’estació estigui a Torroja del Priorat, doncs et fots. El primer edifici de Catalunya on vaig estar va ser aquella estació. Era un nen d’onze anys i deixava enrere el passat a Andalusia per mirar al futur. A la vorera va aparcar un Seat 600 on vam encabir amb dificultat totes les maletes, tota una vida. «L’últim tren» sembla el títol d’una novel·la romàntica i jo, de jove, em vaig enamorar al bar d’aquella estació.
El 1986 uns tiets meus es van comprar un apartament al costat de la via de Salou. Aquells terratrèmols del pas dels trens s’amortia amb les promeses de què «aviat» la traurien. Aquest «aviat»... han estat 33 anys. L’alegria dels meus familiars contrasta amb la meva tristor per veure com aquella estació queda abandonada, o potser, en uns anys, convertida en un McDonald’s o un puticlub. Esperem que els superenginyers posin en marxa un mitjà «pels pobres», no pels que volen viatjar de pressa pagant 150 euros. A la política, com a la justícia, tot valent, com si visquéssim 300 anys! Polítics, ministres, subsecretaris... us donaré una solució en 15 segons: poseu un tren llançadora Tarragona-La Secuita. Ara! Poseu un tramvia que utilitzi la via existent a la costa. Ara! «Hola amigos, soy Coco, os explicaré cómo se pone un tren sobre la vía. Se compra el tren y se pone sobre la vía». És fàcil? Doncs segur que triguen 33 anys més.