Vaig escriure un reportatge sobre les fugues de presons per a la revistaPlayboy. Ja, ja sé que ara alguns de vosaltres -barruers- m'heu ovacionat. Vaig buscar el pres que més vegades s'havia fugat a Espanya. Era Juan Diego Redondo Puerta, conegut com a «Dieguito el Malo». Aconseguir un permís per entrar a entrevistar un pres era quelcom impossible. La Generalitat et dóna un no rotund, mentre poses la tele i veus les càmeres de TV3 passejant-se per les garjoles. Entre companys no ens criticarem, però sí a una administració que selecciona per audiència. No podia entrevistar a Dieguito si no posava en pràctica alguna estratègia. Així que vaig anar a un convent de monges per demanar que contactessin amb ell i fingissin que jo era un amic seu en comptes d'un periodista. Vaig estar nou hores a la presó per poder entrar. Ni boli, ni mòbil, ni llibreta... res. Memoritzar una entrevista sencera és un examen que haurien de fer a la carrera de periodisme. Després d'estar en una sala amb nens plorant, homes tatuats, exconvictes i jonquis, vaig entrar. Recordo aquelles portes gruixudes metàl·liques movent-se lentament -com a l'Agent 86- i entrar a una cabina que tenia un vidre amb una rodoneta amb foradets. A l'altra banda hi seia un home de cabells molt llargs, com un indi americà, que em va mostrar el seu cos ple de forats de bala. No sé què passa quan entres a una presó a veure algú, que encara que sigui el mateix dimoni, sents empatia per ell. Recordo que jo feia preguntes i ell cridava la resposta, però jo no el sentia. Vaig pensar exactament el mateix que la Montserrat Bassa va dir a tot un país des del Congrés: «Puto cristal». Puto país.