Ahir vaig confondre el cafè descafeïnat amb l’aràbic «superfort de la mort» i he passat la nit com quan era jove, sense dormir. La diferència és que ara estic vestit. No sé si us passa a vosaltres que, quan us quedeu sense mòbils, teles, ordinadors o algú que us parla -acostuma a ser la dona- comenceu a pensar en la vida, la felicitat i la declaració de l’IRPF.
Doncs m’he aixecat filosòfic i preguntant-me qui sóc i d’on vinc. Què és l’univers i, sobretot, per què els homes quan anem a comprar al Mercadona muntem embussos als passadissos. Incògnites d’aquest estil. No, tranquils, que no diré allò de per què els kamikazes porten casc o per què desinfectem el terra amb lleixiu, si cinc minuts després entra tota la família amb les sabates brutes del carrer. Quan un vaixell s’està enfonsant, en quin moment ha de deixar de funcionar el bar? Has de pagar el compte d’un restaurant de Cambrils si veus venir un tsunami? Ai, ai, que ja m’estic embolicant! A quina edat pots anar a la presó per deixar el teu fill sol a casa? Perquè clar, sé de casos en què el nen té 33 anys, encara juga a la play, i és líder d’un partit polític perquè no té cap professió. On fan el curs sobre com comportar-se a una cua? Si, per exemple, t’agafen cagarrines quan estàs a la fila dels presidents autonòmics, a la Moncloa,i has de sortir corrent al lavabo, pots tornar al lloc que ocupaves? I si qui et guardava «l’aparcament» ja ha dimitit per corrupció? Si ets marxista-leninista i un veí del PP o de l’IBEX et convida a la seva boda, has d’anar-hi? Has de portar una mitja al cap si l’Ortega Smith et demana fer-se una selfie amb tu? No ho sé. Estic confús.