Abans de res us faré un examen mediambiental. Coneixeu algú que pregunti per les emissions de Co2 del motor abans de comprar un cotxe al concessionari? Jo no. Us heu adonat de la gran millora pel medi ambient que té pagar les bosses de plàstic? Uf, quina passada! Coneixeu algú que tingui un Cadillac i que l’hagi venut perquè al gener ja no podrà entrar a Barcelona? Un imbècil, coma, un servidor. Coneixeu algun cotxe que em pugui comprar amb els 1.500 euros que em van donar pel Cadillac? Jo no. El preu de la benzina ha fet que un haiga americà de cinc metres de llarg, amb motor Northstar de 8 cilindres, i que surt a les pel·lícules de Hollywood l’hagi rebutjat fins i tot un senyor amb una cadena d’or, un anell d’or i una dent d’or. M’ha dit concretament: «payo, diquela lo puró que es el cangalló, y mangas un sacay». Espereu uns anys, fins que la immersió lingüística a Catalunya sigui en caló per entendre el que m’ha dit. Però, tot i les brometes, no m’ho prenc a conya. Això del canvi climàtic és seriós, però és un tema que ens preocupa relativament poc. Ho hem de reconèixer. Abans que la nova Marisol cabrejada torni a casa després de fer la volta al món com Elcano, acabarem amb la Terra.
A partir d’ara, he decidit anar a comprar amb les bosses de paper marró que surten a les pelis americanes. He comprat sabó artesà amb oloreta de menta en un mercat medieval. Em rentaré només una vegada a la setmana en un cossi i sabó Lagarto. L’article l’escriuré amb ploma i tinta de calamar, i l’enviaré al diari amb un colom missatger. Ding, dong. Perdoneu, a la porta hi ha uns senyors amb bata blanca que demanen per mi.