x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
7.47 º
3.6 Km/h
    Opinió
Tribuna

Volia tractar i ho faré, de la cocció ràpida de l'independentisme

  • Ramon Grau i Gràcia
Extinent d’alcalde de Tarragona

Actualitzada 06/11/2019 a les 18:19

Ramon Grau Gracia

Ramon Grau Gracia

Ramon Grau Gracia

El president Torra rebutja la violència públicament i vinga trucar al president Sánchez per parlar, li envia cartes, no contesta. Sánchez, de campanya, surt a la tele i li diu que val més que parli amb els catalans no independentistes. La imatge és: Torra governa el Parlament de Catalunya amb majoria absoluta i Sánchez, al Congrés, té una minoria ingovernable. No hauria de ser ell qui parles amb els votants espanyols? Quin socialisme actual, que sembla especulatiu, és el d’aquest President en funcions, que sistemàticament es nega a reunir-se amb el President de Catalunya?

Del socialisme pur del segle passat quan patia moments molt greus, descriuré una humil experiència familiar. Gairebé dos anys abans del meu naixement, el pare aconseguí, in extremis, el trasllat a Tarragona. Havia estat membre de la junta del partit socialista de Xàtiva i pressentia la seva crida i cerca per la dictadura franquista. Tota la meva joventut la vaig passar atemorit tement qualsevol dia el seu arrest. No va ocórrer perquè una persona, al Gobierno Civil, s’arriscava esborrant-lo de la mensual llista negra. Malgrat tot l’any 1956 (disset anys després de la guerra) van detenir-lo a la frontera de Portugal. Atemorit per la tenalla forta de la dictadura vaig considerar-me apolític. El 1979, arribada la democràcia municipal, pensant en la meva Tarragona no vaig gosar negar-me i em van inscriure en una llista electoral. De regidor a l’oposició vaig recórrer dues legislatures governades per l’Alcalde Recasens, un socialista d’aquells d’abans, capbussat en la ideologia socialista d’esquerres, que vaig respectar. Aquell socialista mai hauria aprovat empènyer contra nosaltres l’article 155, que ara tornen a demanar els d’ideologia dretana. Que farà Sánchez? Considero inadequada la política socialista, que avança a cavall d’una logística que no té cabuda a Catalunya.

Disculpeu aquesta esllavissada, perquè de bona fe volia tractar i ho faré, de la cocció ràpida de l’Independentisme: al segle passat, els convergents –cal dir que vaig donar-me de baixa anys abans del desencís Pujol– ens consideràvem nacionalistes. El viatge a Ítaca independentista el sentíem d’una llunyana còsmica. A l’Ajuntament (24 regidors), d’aquella primera legislatura, la independència d’Esquerra Republicana només va obtenir-ne un, quatre anys més i no en va treure cap. El 1999 –vint anys de democràcia– n’aconseguí un. Vull dir amb això que per als electors, en general no era opció la independència. Però una sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut de Catalunya provocà una retallada inadmissible. Vingué la negativa de Rajoy el 2012 a la proposta del President Mas de negociació d’un pacte fiscal. De diàleg ni parlar-ne. Res d’aportar solucions. Seguíem, que ve de molt lluny, sota nacionalisme excloent espanyol i l’aversió a la catalanitat. Suportant els antics comentaris en premsa sobre Catalunya, desafortunats i burlescos com el de Felipe González «el futur de Catalunya és de ser un país de albañiles y camareros» o el d’Alfonso Guerra (aleshores sotpresident del Govern Central) que no es va quedar curt amb «que vengan cada año esos catalanes a por alpiste», que afegien cansament i indignació. Per reblar el clau, saber que Espanya gairebé sempre ha necessitat el motor de Catalunya per fer quadrar els seus comptes i en canvi ens ha mantingut un dèficit fiscal de 8, 10 i algun any de 15.000 milions. Doncs s’ha acabat, una àmplia part del poble de Catalunya atipada, va respondre amb una manifestació pacífica de dos milions de persones «Som una nació, nosaltres decidim».

Resultat, d’un 24% d’independentistes l’any 2011 van passar al 48% el 2015. Amb aquesta combinació de factors, quina alçada de percentatge hi haurà ara? No ens imaginàvem que l’empenta independentista il·lusionada vindria de baix cap amunt, del clam ciutadà, dels carrers, que va abocar amb més multitudinàries manifestacions pacífiques, farts de la repressió, l’urpa cultural, moral i econòmica. És clar que va provocar un mandat que els partits independentistes catalans acceptaren, traslladant-ho a les eleccions autonòmiques i van obtenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Diuen que ningú descarta del tot que el mereixement de l’increment independentista és del Govern de Rajoy, que no atenia ni parlava amb Catalunya, ni pensava oferir res, que el seu enraonament era «Ley y Constitución». Quina mena de pedagogia seguia, que en l’article d’un comentarista suposava que Rajoy pretenia provocar al govern català perquè declarés la independència unilateral i així acabar el procés? No ho crec, però posà la cirereta del pastís entregant el problema polític de Catalunya als jutges, afegint-hi endossar-nos l’Article 155, amb el vistiplau socialista.

Soc persona de pau, rebutjo qualsevol violència. Escoltant sa veu «los que quieren romper España» penso que el «romper» possiblement els recorda segles passats quan España va perdre part d’Amèrica del sud i mes cap aquí Filipines i Puerto Rico. Tenen por? La força independentista de les catalanes i els catalans és una lluita pacífica que utilitza les eines de la democràcia i no trencarà la convivència malgrat la Sentencia, que els presos polítics, democràtics i pacífics, han qualificat de venjança. I el que són les coses, sabem que els ha donat encara més fermesa.
Comenta el contingut : Volia tractar i ho faré, de la cocció ràpida de l'independentisme
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes