Crec que ja us he parlat més d’una vegada del meu amic Antonio, de 91 anys. Tot i la proximitat, no he aconseguit que em digui Moi, és incapaç d’abandonar el «senyor Peñalver». És entranyable, li agrada tocar la bateria i cada vegada que el veig porta un rellotge més modern. Neda com el Mark Spitz i li agrada una veïna que té seixanta anys menys que ell. Sóc incapaç de seguir el seu ritme de vida. Segon cas: hi ha un senyor que m’escriu al MÉS. Diu que va néixer l’any de l’Exposició Universal i que cada dia em llegeix. Com que ja s’han mort tots els seus amics, ara em considera un d’ells. Tercer cas: la Carme em fa feliç cada vegada que em diu que la Rosa, la seva mare, llegeix cada dia aquest article. I no acabaria de posar exemples. L’Eduard Boada va emmarcar i penjar al seu museu-bocateril un «manament» d’un servidor. La Pepita, de vuitanta i molts anys m’escriu al Facebook i comenta aquests articles a la seva manera...
Tota aquesta gent que diu que comença a llegir el Diari Més per la contraportada i que van viure la Guerra Civil i la postguerra, són un tresor. Són trossets de la història de la nostra societat. Trossets d’or. Tota aquesta gent que va formar una família en temps de gana i dictadura, passant per les precarietats d’aquells anys, són autèntics herois. Cap de nosaltres tenim ara la força i l’empenta que van tenir ells. Són herois l’Àngel, el pare de l’Alejandro; l’Assumpció, la mare del Pau o la «Filo», mare de la meva amiga Úrsula. Jo els faria un monument a tots i cadascun dels membres d’aquesta generació de lluitadors, encara que no hi hagués lloc per caminar pels carrers de Tarragona. Gent gran, molt gran.