El meu tiet Manolo, que Déu el tingui a la Glòria, deia emprenyat als anys setanta que a Espanya no valoràvem el que teníem: «En Moscú o en Nueva York abarrota los teatros, però aquí solo dicen que se mueve como un maricón», perdó, però m’agrada ser literal. Ha mort Camilo Sesto. Recordeu en els últims anys alguna cosa amable cap al cantant d’Alcoi? Que si li faltava un bull, que si era un freaky... Crec que pocs artistes hi ha hagut o hi haurà al nostre país amb la seva capacitat per a la música. Componia les seves pròpies cançons, composicions que van ser número 1 a les llistes d’èxits anys sencers. Ell tot solet va vendre més de setanta milions de discos en una època en què això només ho feien els Beatles i els Stones. Va tenir els sants collons de traduir un musical americà i fer Jesucristo Superstar de forma magistral. Tots els que ara teniu cinquanta «tacos» n’éreu fans. Oi que sí?
Us llegeixo una notícia de l’ABC del 8 de desembre del 1954:«...a las dos de la madrugada, Ernesto Vilches murió atropellado en Barcelona por un automóvil del Servicio público en la plaza de Cataluña tras saludar a Juanito Valderrama.». Si Gaudí va morir atropellat per un tramvia, en el cas de Vilches va ser un taxi. Curiosa dada. Dos genis que moren de la mateixa manera. Però, qui era Ernest Vilches? Doncs un dels primers actors de Hollywood que havia nascut... a Tarragona! Us ha dit el vostre fill que hagin parlat d’ell a l’escola? Heu vist alguna peli seva? Vilches era el que ara seria George Clooney, però en aquells temps no es feien anuncis de cafè per la tele. Fa poc que Vilches té un carrer a Tarragona... i jo no. A veure si m’atropella un Uber.