Tot i que és de nit i plou, l’aeroport de Trapani m’ha recordat al de Reus. Trona i ens reparteixen paraigües dins l’avió. És un vol de Ryanair, però al paraigua hi posa Delta Airlines. Que estrany! Recorrem la pista per un passadís marcat amb una corda vermella que em recorda el Suprem. Ens aturen sota la pluja. Osti! Què passa ara? Veig un militar empenyent una cadira de rodes on seu un ancià amb ulleres grosses. És Henry Kissinguer. Encara viu aquest home? Aquest no mou el cul si no és per coses importants -he pensat-. Per l’estreta carretera cap a Marsala m’avança una desfilada de cotxes negres que això sembla un enterrament. Miro el Google Maps per trobar l’hotel i aparco en un carrer sense sortida. Al petit jardí de la porta de l’hotel hi ha dues tendes de campanya de camuflatge. Hi ha soldats de tots colors. Faig la conya al recepcionista: «Esteu en guerra?». El paio no està per bromes. Em diu que hi ha mitja Unió Europea a l’hotel, que sigui discret. Discret? Ha! Sóc periodista! «Jo no jugaria al pòquer amb apostes tan grosses». Entenc. Callo. No podem sopar al menjador, una sala enorme de marbre. Hem de fer-ho a l’habitació. «O accepten les condicions o han de marxar». No ens foten fora perquè el Tripadvisor fa molt de mal. Entro dissimuladament a un wàter tocant la sala on sopen els VIPs. Reconec la veu de Felipe González, de Pedro Sánchez i Puigdemont. Se m’ha tallat la pixarada. Rialles. Tots es donen la mà i brinden. Sento el Carod Rovira que surt al passadís i parla pel mòbil: «Sí, informació embargada. El referèndum serà l’11 de setembre.... Com que tan aviat? No t’he dit l’any».