x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
32.47 º
24.12 Km/h
Tribuna

Els carrers, sovint recipients de la nostra història

  • Ramon Grau i Gràcia
Exregidor de Cultura de Tarragona

Actualitzada 25/08/2019 a les 12:59

Ramon Grau Gracia

Ramon Grau Gracia

Ramon Grau i Gràcia

El passat dia 12 a la tarda, la meva esposa i la seva amiga xerraven assegudes a una petita terrassa sobre la vorera de Ramon y Cajal, prop del cantó amb Prat de la Riba. Cap a quarts de vuit, vaig anar a recollir-la disposat a gaudir d’una bona estona amb elles. Fou un gest de valor simbòlic, perquè vam trobar-nos envoltats d’un context desfavorable: irritant circulació de cotxes, furgonetes, motocicletes i d’altres vehicles grans i petits produint sorolls que ens obligaven a parlar anormalment més alt i, conjuntament amb lleuger despreniment de monòxid de carboni, ens immergia com en una via de gran ciutat on emeten ordres reductores dràstiques de trànsit. Cal dir que a més, el terra semblava mantenir-se reescalfat, produint un ambient, que barrejat amb la pol·lució afegida de la indústria química ens causà, especialment a mi, neguit i pertorbació. Penso que caldria limitar el transit, o bé reduir-lo a una direcció. Per defugir i aïllar-me o fer moixoni vaig aixoplugar-me amb el meu enyoradís record d’infantesa. En lloc del carrer es feia present aquella antiga carretera de València, la Nacional 340, amb la gasolinera just a l’encreuament amb la de Valls (ara Prat de la Riba). D’allí pujava cap a la Rambla, on just a la dreta el solar (ara edifici de la Caixa) on un cop a l’any s’aixecava l’embalat del circ, i fregant pel costat del Banc d’Espanya la carretera girava ascendint fins a la Rambla San Carlos (ara Rambla Vella) i cap a l’N-340 a Barcelona. Era temps en què malgrat la lleugera circulació, tot el recorregut incloïa cel lluminós, són acceptable i ambient net.

Ara escrivint, torno a la realitat i malgrat cops sentir-me que trec històries de sota les pedres, com vaig fer amb el Passeig Torroja, esbrinaré quelcom de l’avinguda Ramon y Cajal: Primavera del 1979, Josep M. Recasens, primer alcalde de la democràcia, en canviar la nomenclatura dels carrers de la dictadura, raonablement va sostenir el de Santiago Ramón y Cajal, Petilla de Aragón 1852-Madrid 1934. Metge històleg de fama universal, guardonat l’any 1906 amb el Premi Nobel de Medicina compartit amb Camillo Solgi, pels seus treballs sobre les cèl·lules nervioses. Doctor Honoris causa per cinc universitats, innumerables publicacions de caràcter científic, quantitat de medalles i premis. Franco li atorgà el títol de Marques de Ramon y Cajal. Un cràter de la lluna porta el seu nom i Tierno Galván, alcalde de Madrid li concedí una placa a la casa núm. 64 del carrer Alfonso XII. Per manca d’espai he referit poc extensament els seus excel·lents mèrits, vàlua i currículum, que folgadament justifiquen l’atorgament de l’avinguda a l’eminent doctor.

Encuriosit cercant noms d’altres carrers tarragonins, al llistat em trobo que en tenim quaranta-cinc amb nom de sant, déu-hi-do, amb l’església hem topat deia Cervantes i George Bernard Shaw teoritzava «El cristianisme podria ser bo si algú intentes practicar-lo». Encontre inquiet, set carrers amb noms de músics clàssics estrangers que potser no venien gaire a tomb. No en recorda-ven de tarragonins? O bé de catalans, com l’universal Xavier Cugat? Dedicats a metges en tenim, també no nadius aquí, però encertats com Ramón y Cajal. És clar que, amb criteri qualitatiu, podien haver-ne dedicat un al doctor Fleming, que amb l’invent de la penicil·lina va salvar molts tarragonins i ens va distingir visitant la ciutat.

M’ha semblat adient vindre al rescat d’un altri metge nostre, el doctor Jaume Ferran i Clua, fill de Corbera d’Ebre, gairebé desconegut a Catalunya i Espanya. Aquí no ha estat honorat ni amb carrer, però ho mereixia. Em va impressionar la història del seu cas. L’any 1884, a la conca mediterrània s’havia propagat el còlera des d’Egipte cap a Grècia, Itàlia i França. L’Ajuntament de Barcelona amb temença de difusió cap a Catalunya organitzà una comissió científica per prevenir-ho, i va incorporar-hi l’especialista en estudis bacteriològics doctor Ferran, que amb total dedicació i mitjançant munió d’experiments va crear l’esperada vacuna de la colera. Ferran demostrà l’efectivitat a València on ja s’havia propagat la malaltia que causà la mort de milers de persones, vacunant-ne quasi 50.000. Abans d’iniciar la campanya, va comprovar l’eficàcia vacunant-se ell, la seva família i professors de la Facultat de Medicina de València, inclòs el metge Santiago Ramón y Cajal. Però malauradament, per molts acadèmics no va ser acceptada científicament, creien llavors que la vacunació expandiria més l’epidèmia. Per acabar-ho de reblar, quan a l’Estat sorgia una polèmica a favor i en contra, aparegué un informe desfavorable emes per Ramón y Cajal –encàrrec de la Diputació de Saragossa– qualificant l’invent de la vacuna de poc rigorós. Finalment el ministre de Governació aturà la campanya. Tot i rebre el reconeixement internacional de França i Alemanya, el greuge i desprestigi personal del Doctor Ferran ja estava fet. Sortosament el 1907 la vacuna va ser reconeguda com a fita històrica de la medicina i guardonat el Doctor Jaume Ferran amb el premi de l’Acadèmia de les Ciències de París. Més tard, cap al 1923 Ramon y Cajal a l’última edició d’Anatomia Patològica General valorava la vacuna. A Catalunya i Espanya s’acceptà silenciosament.

Per ara donaré el tema carrers de Tarragona per tancat i torno a l’arena pública de l’actualitat municipal: Clar i català, veig que amb prou feines no hem arribat als cent dies, de ressò recent ha sonat la música de l’estat d’ànim i l’intent de bloqueig d’una part dels opositors al nou govern. Penso que dotats d’una intuïció diuen que l’Alcalde no ha fet res –caram, que no recorden que tenen quatre anys de temps?– volen fer fora del balcó la pancarta «Llibertat presos polítics», diuen que la meitat dels tarragonins– referint-se als votants dels seus partits– no la volen. Què està passant?, em faria riure, si no fora una situació que m’afeixuga. Els recordo que la pancarta ha estat aprovada pel Plenari Municipal. Mireu, per a treure-la és indispensable un esdeveniment: alliberar els presos polítics.
Comenta el contingut : Els carrers, sovint recipients de la nostra història
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes