Bon dia. «Como están ustedeees?» Calor, oi? És el que té viure aquí i no a Valverde de la Sierra, a Lleó. Costa ser creatiu davant un ventilador, sembla que les idees marxin amb el vent o que sigui la model d’un anunci de l’Oreal. Anava a fer un article titulat «Salvini és un fill de puta», però m’ho he pensat i no vull acabar a una cuneta, com el pobre García Lorca. També és veritat que temo que, si deixo de fer riure, em fotin fora i al meu lloc hi posin el careto d’un notari opinant sobre herències o a un polític parlant... també d’herències. Mira! D’això parlaré de polítics i creativitat. Poseu música d’ascensor.
Durant deu anys vaig viure a Cornellà de Llobregat i, de tant en tant, anava al Mercadona. Sovint, sortint del supermercat, veia per la vorera una figura singular. Vestit negre, alt i cabells estil Carles Puyol, però sense cap pinta de futbolista. Potser d’un equip de veterans. Un dia el vaig veure clarament, era el Joan Tardà, d’ERC. Jo, de jovenet, volia ser Felipe González, però avui dia crec que no simpatitzaríem gaire, així que vaig haver de buscar un nou ídol. Finalment em vaig decidir pel Tardà. Veí, profe de literatura, simpàtic, còmic en les formes i bona persona. Però no sé què ha passat que cada vegada el critiquen més, per això he pensat que potser seré Rufián, que triomfa més entre les dones i és un bon còmic. Però, també el critiquen! Carai, hi ha algun polític que no critiquin? Ah, ja l’he trobat i ja sé qui vull ser. Caràcter campechano, també feia riure i sembla que el deixen força tranquil. Vull ser Labordeta! Però viu, eh, no fotem!