x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
27.69 º
11.16 Km/h
Tribuna

L'ogre devorat

  • Joan Alias
Periodista

Actualitzada 12/08/2019 a les 18:20

Joan Maria Alías Echevarría

Joan Maria Alías Echevarría

Joan Maria Alías Echevarría

Els amics els tries i la família et toca la que et toca. De segur haureu sentit o dit aquesta frase o alguna de semblant quan el comportament d’algun familiar no ha estat especialment edificant. La veritat és que jo no em puc queixar. Dels amics perquè mai n’he cultivat, de la família perquè em sorprèn que em segueixi aguantant. Més, quan amb els anys te n’adones que et vas tornant cada dia més malcarat, malhumorat i rondinaire, i això, us ho asseguro, és ser molt més malcarat, molt més temps malhumorat i, encara que sembli impossible als que em coneixien, molt, molt, molt més rondinaire. Especialment amb els més petits.

Tinc un nebot que era allò que col·loquialment se’n diu un nen inquiet, un trapella. Vaja, d’aquells que no para un moment quiet, que sempre està amb una pilota jugant a futbol, que crida amb entusiasme per qualsevol cosa, que no dubta en agafar l’última oliva d’un aperitiu o l’últim tall de pastís que a tothom agrada sense demanar permís ni preguntar si algú més el volia.

Haig de reconèixer que, amb els anys, ha anat temperant el seu caràcter, però sempre tinc la sensació que, quan ve a fer-me un petó, ho fa amb la por dels infants que van a saludar l’ogre per tal que no els devori i, bàsicament, perquè així els hi diuen els pares.

Fa uns anys, però, em va robar el cor. Amb la mort d’una tieta el vaig sorprendre dient-li a un cosí 13 anys més gran que ell quan el va veure plorar per la pèrdua: «No pateixis, t’asseguro que em portaré, molt i molt bé i els hi demanaré als reis que ens la tornin. Mira que si ho fan...». Em va emocionar, no la seva ingenuïtat d’infantesa, sinó la seva bondat.

Però és clar, va arribar el dia de Reis, i la seva petició a Ses Majestats d’Orient no va poder ser satisfeta. El seu cosí, en el primer any d’absència de la seva mare, no podia evitar recordar, ni amagar el plor, per molt que volgués evitar-ho per no fer partícip del seu dolor a la resta de la família, sobretot als més petits en la seva nit màgica per excel·lència. El meu nebot que ja jugava amb la pilota de futbol últim model, signada a més per tota la plantilla del Barça, i amb el risc constant de trencar un gerro, una fotografia, les dues dotzenes de copes de cava i de gots que eren sobre la taula o, en el millor dels casos fer saltar pels aires la coca i els torrons que esperaven ser menjats, el va veure trist i, no sé si perquè el que més desitjava i pel que realment s’havia portat millor que mai, ajudant a casa, fent puntualment els seus deures, no barallant-se tan sovint amb els germans i sent obedient quasi a la primera, no li havia estat concedit, o perquè no podia suportar veure el seu cosí tan trist, se li va acostar i la va dir, «té la pilota. te la regalo», i se’n va anar amb silenci i dolor perquè no podia suportar veure la tristesa d’aquell noi que el triplicava en edat i a qui tant admirava i estimava.

Em va deixar sense paraules mentre se’m feia un nus a la gola i per un instant l’emoció va superar el meu mal humor, el meu esperit rondinaire i el meu posat perennement malcarat. És clar que només va estar un moment de debilitat i ràpidament vaig tornar al meu estat habitual.

Avui es troba ingressat a Sant Joan de Déu. Res greu, no patiu, però als dotze anys qualsevol estada hospitalària sembla injusta. Qualsevol distracció que impedeixi per un temps jugar a futbol sembla una broma de mal gust. Qualsevol situació que faci preocupar a un nen sembla un insult. I ja sé que és afortunat i que malauradament vivint en un món en què les nenes i els nens són víctimes de massa tragèdies i testimonis directes, sinó receptors immerescuts, de la maldat, la brutalitat, la insolidaritat, els abusos i, el que és pitjor, la indiferència dels més afortunats com som tots els que vivim en això que diem el primer món però que de vegades sembla que sigui el pitjor dels mons pel que fa a humanitat i generositat envers els més desafavorits.

Però com us deia tot just començar, la família et toca la que et toca. No ho puc evitar. Com no puc evitar pensar en ell i, per una vegada, ser jo qui li faci un petó amb la por dels adults quan van a saludar a la bondat en forma d’infantesa per tal que no els devori i els hi tiri en cara haver estat tan cecs davant el miracle de la innocència.
Comenta el contingut : L'ogre devorat
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes