Diari Més

Tribuna

Desertització, preus agraris, competència global

Advocat

Creat:

Actualitzat:

Amb els incendis que fa unes setmanes van cremar una part del territori de les nostres comarques, sent referència obligada de la majoria de mitjans de comunicació, sembla que hem tornat, en poc temps, a l’oblit d’una situació que ens hauria de preocupar molt més del que puguem creure.

Certament en el punt àlgid del drama, moltes van ser les veus que vàrem sentir sobretot el que cal fer en el futur, que avui han passat novament a l’ostracisme informatiu, posant-se de manifest un nou oblit, malgrat que la repetició dels fets quan arriba l’estiu.

Però és que a més no ens podem quedar exclusivament en els «discursos» anecdòtics o repetitius per «sortir del pas» de la nostra classe dirigent que, un cop superat l’esvoranc, sembla que deixa de costat uns fets que s’haurien d’afrontar en totes les conseqüències, especialment les de caràcter pressupostari, si no volem caure ben aviat en una repetició inassumible.

És cert que una de les raons directes del «foc descontrolat» és la desertització, que ve produïda per un abandonament per part de la població de determinades zones del país, davant una nul·la rendibilitat d’un sector agrari en capa caiguda irreversible, front uns preus impossibles on trobar una mínima viabilitat. La fugida de ciutadans, abans pagesos o ramaders, cap a altres opcions de supervivència, és un fet repetitiu als darrers anys.

La caiguda de població de la majoria dels nostres pobles més allunyats de les capitals, és un fet que s’hauria d’atacar des d’una política oberta i transparent, si no volem veure’ns abocats a l’abandonament de gran part del país.

Segurament el que esmento pot semblar exagerat, malgrat que les dades objectives són les que són, agradin o no, i per tant, la urgència per poder baixar al fons del problema, hauria de ser una prioritat objectiva pels nostres governants.

Tornant a la raó dels moviments poblacionals, el fonament econòmic inapel·lable es concreta en uns preus agraris i ramaders fora de tota competitivitat, que fan que les pèrdues, any rere any, es consolidin de manera escandalosa.

Ja sé que és fàcil dir que «guanyar-se la vida com pagès o ramader, és inviable», però si acceptem aquesta asseveració, sense afegir dades objectives, podrem constatar que el que es paga per la majoria de productes relacionats en el que ens preocupa, suposen costos per damunt del preu de venda.

No oblidem, tampoc, com tot això lliga amb el propi model global on estem assentats, i podrem veure que en moltes ocasions, determinades «importacions» fan inviable el nostre model, doncs el que ve de fora té uns costos, a vegades menors que el mateix cost de producció del que es fa aquí; sense tenir en compte, a més, com s’ha produït i les garanties de seguretat que no es valoren com caldria.

Novament ens trobem en un marc polièdric, on els interessos creuats marquen la mateixa supervivència, però crec que és el moment per fer una pensada oberta i valorar-ho tot en el seu conjunt, especialment si es vol una viabilitat dels sectors referits, avui sembla sacrificats, per conquerir una dinàmica que no ens aboqui a una desertització, que entenc no vol ningú.

Per acabar, l’evidència és que fem els esforços que calguin, o ben aviat inaugurarem un espai, on la devastació vindrà a formar part de la nostra quotidianitat, davant una impotència manifesta per no fer el que cal, que en qualsevol cas, ens farà encara més dependents de tercers, en un tema com l’alimentari que hauria de constituir el fet central de moltes polítiques, encara que a vegades es pugui arribar a la pobra conclusió que la seva «rendibilitat electoral» és molt baixa.

tracking