Jo era un nen entremaliat que ho volia saber tot de la vida. I ràpid! Era un conyàs! Per treure'm del damunt, els pares van «negociar» amb uns pagesos de Falset que passés temporadetes per allà. I així va ser com a mesura que coneixia la vida, descobria el Priorat. Amb la Quartera i la seva pastisseria, la Falbar on feien camises, aquella piscina acabada d'inaugurar, aquell vell autobús que em portava des de l'estació a l'Hostal Esport... Per aquells temps m'havien regalat un reproductor de cassets. Amb l'aparell venia com a mostra una cinta de bossa nova de João Gilberto. Recordo aquella somera que anava més lenta que un Rodalies i, a sobre, el petit Moisés amb el reproductor de música al coll. El ritme compassat trencava el silenci dels ceps per la carretereta d'arbres de Marçà que portava al tros. El Priorat era un món màgic.
A principis dels 80 era venedor d'Autorecanvis Reus i m'enviaven a la zona de l'Ebre. Anava amb un 131 Supermirafiori per aquella carretera de Móra i dinava a la Rana Verde. Pel cotxe rodolava encara aquella cinta del João Gilberto. Amb la «Garota de Ipanema» vaig viatjar a Cadis i després a Canàries. Allà vivia al pis 20 d'un hotel, m'asseia al balcó i em posava aquella música brasilera que maridava tan bé amb el clima. L'altre dia vaig decidir anar a Vinebre, a interessar-me per l'incendi. Conduïa sentint el «Chega de saudade», mentre la meva ment recordava el Priorat i la Ribera de fa 45 anys. João Gilberto va morir dissabte. Amb ell marxa part de la meva vida, i a Flix cinc mil hectàrees de cor. Homenatge a la Ribera d'Ebre, al Priorat i al João. Tres mons màgics.