Una vegada vaig anar a un d’aquells pessebres que fan per a periodistes i que no són més que turisme disfressat d’un gran interès per una notícia que no té cap interès. La destinació era Estrasburg. Vam anar de l’aeroport a una mena de palau antic on un home amb frac tocava el violí mentre preníem una copa de Moët & Chandon. Era com a la boda de la Pilar Rubio: tots semblàvem gent important però realment dúiem mitjons foradats, com aquell president del Banc Mundial. Ahir, veient al Tajani parlant de l’affairePuigdeComín em vaig recordar d’aquell violinista. Però l’italià, premiat a Espanya per... no recordo el què, tenia l’instrument desafinat.
He escrit al Parlament Europeu per si em volien dir com ha anat això de les credencials. M’han contestat amb la lletra de la cançó «Sí, pero no», de Lolita. Ara poseu música de Cuéntame. Carrer Unió de Tarragona, finals dels anys 80, interior d’un cotxe. Un amic i jo parlem del futur prometedor d’una Europa que ens portarà modernitat i progrés. Ara, trenta anys després, si torno a estar dins un cotxe amb algú, fent una cigarreta i parlant d’Europa, probablement posaré una casset de Camela. Ja li he dit al meu amic Ian, de Southampton, que començo a veure el Brexit com un avanç i no com un llastre. La culpa és de la manca d’intel·ligència i diplomàcia amb què estan tractant un tema que és complex, però no irresoluble. Fins i tot un home com jo, que tinc el Graduat Escolar de la Universitat Juan Carlos I, seria capaç de dir com es pot solucionar. Què? Ah, que avui l’article no té humor. Uix, no em queda espai. Va! Faré un acudit molt curt: JEC.