x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
15.72 º
38.88 Km/h
Tribuna

Roda el món i torna el mot: Convivència

  • Pau Vidal
AMIC

Actualitzada 05/06/2019 a les 19:53

Els eslògans de Ciudadanos, a còpia de repetir l’absurd fins a l’extenuació, acaben perdent tot significat i es converteixen en mers identificadors, com les musiquetes dels anuncis: si sonen aquelles notes inicials saps que toca coca-cola, si sents aquella frase saps que ha pujat un d’aquests ultranacionalistes al faristol. «S’ha trencat la convivència» n’és una. No cal entrar a verificar-ne el contingut perquè no aguanta ni la més mínima anàlisi. M’interessa més la tria de cada concepte. Convivència és un mot que ho porta tot escrit a la cara: el prefix co/n-, fer una cosa en grup, el lema -viv-, de viure, i el sufix -ència, que significa qualitat de: qualitat de viure plegats, doncs. Una paraula que no enganya.

Curiosament el verb viure encara no ens havia sortit en aquest dietari de mots del procés. I mira que de derivats no n’hi falten, perquè en té una vuitantena, molt per sobre de la mitjana. Això vol dir que té derivats cultes i derivats vulgars. Però el més atractiu d’aquestes famílies tan nombroses gairebé sempre són els parents extravagants o pintorescos. O particularment bells, que també n’hi ha. Per exemple, el verb benviure, que no significa pas «viure regaladament» sinó «com cal, honradament». O vianda, un substantiu amb un periple etimològic ben simpàtic: nosaltres el vam prendre del francès viande, on s’havia sedimentat en aquella forma a partir del llatí vivenda, «coses amb què s’ha de viure’ (el mateix format que agenda o llegenda), molt abans que irrompés en el castellà amb el significat reduït de ‘lloc per viure-hi», és a dir, casa).

També té una bellesa tota particular el substantiu vitualla, «provisió de boca», que fem anar en plural i que ha donat origen a un mot tan curiós com avituallament, utilitzat sobretot en el camp del ciclisme. O el mot italià del lèxic musical vivace, que correspon a un adjectiu que en català també tenim però que es veu molt poquet per aquests mons de déu: vivaç. I, darrere seu, el simpàtic vivari, «Instal·lació destinada a la conservació d’animals vius», que pot prendre forma d’aviari, d’apiari, de terrari…

No sé si és causa del meu cognom (variant de l’adjectiu vital i sisè llinatge més difús a Catalunya, poca broma) o de què, però avui aquesta convivència suposadament tan malmesa ens ha dut a un passeig més agradós que de costum. Deu ser l’essència del viure, ves a saber. Però com que aquesta família té molts més recursos, amb el vostre permís la setmana entrant hi tornarem. El verb viure, origen del mot que avui ens ocupa, és un bon model per repassar els recursos de l’etimologia, perquè a causa del seu significat diguem-ne essencial n’abasta pràcticament totes les varietats. Si la setmana passada ens vam fixar en els mots més peculiars (vam començar la casa per la teulada), avui recularem fins al començament.

Tots els verbs secundaris formats amb viure es generen a partir d’un prefix: benviure (un dels pintorescos que ja vam destacar) i els molt més corrents conviure, reviure, sobreviure i desviure’s. També entraria en aquest grup el més culte perviure (Perdurar, romandre viu). L’observació més significativa que podem fer a partir d’aquest fet és que com més usual és un verb més derivats genera. Vegem-ho: benviure i desviure’s no en tenen cap, perviure només un (pervivència), sobreviure dos (supervivent i, atenció, sobrevivent), igual com reviure (encara que també són termes d’ús infreqüent: reviviscent i reviviscència). Finalment, el més estès de tots, conviure, arriba a quatre: la nostra convivència d’avui, convivent i un parell de ben estranyots: convictor i convictori, reduïts a l’àmbit estricte de les comunitats religioses. És com una mena de llei matemàtica: a més necessitat d’ús, més recursos. Molt lògic.

Encara més destacable que això és el fet que en aquesta família apareix un dels mots cabdals del repertori verbal humà: vida. Si disposéssim d’una màquina de fer estadístiques universals, segur que seria un dels termes amb més freqüència d’aparició. Aquests mots amb tant de pes específic solen ser creadors d’altres verbs, amb la qual cosa tanquen el cercle: del verb provens i al verb tornes. Així tenim avidar i avidolar-se, que són sinònims (donar vida, nodrir), i avituallar, que també vam veure el dia passat. Però també en genera d’altres categories gramaticals, com és natural: adjectius (viable, envidat) i substantius, com l’actualíssim viabilitat. En canvi, un altre adjectiu que li podríem suposar per raons semàntiques no penja d’aquesta branca. És una sorpresa que em reservo per a la setmana entrant. Ara, aquesta darrera mancança la compensa (continuo parlant del terme vida) amb el fet d’haver generat derivats cultes, un privilegi gairebé sempre reservat als ètims. I a més es tracta de termes força vius en la parla quotidiana: concretament l’adjectiu vital, del qual pengen (a més de meu cognom), termes com vitalici, vitalitat, vitalista ovitalitzar.

El verb viure, doncs, està fent realment honor al seu nom. En dues setmanes ha donat vida a una pila de mots. La que ve ho rematarem.

De la vuitantena de derivats que vam dir que tenia el mot viure, n’hem vist gairebé la meitat, molts dels quals sorgits de dos de tan bàsics com el verb conviure (quatre) i el substantiu vida (vint). Però ens en queda un altre, d’una tercera categoria gramatical, que els supera de llarg: l’adjectiu viu en té ni més ni menys que trenta. Aviat és dit: més que moltíssims ètims amb entrada pròpia al diccionari. L’explicació és lògica: respon al principi de l’ús. Una paraula tan present en la vida quotidiana per força acaba donant lloc a més variants, per tal de respondre a les necessitats expressives. Així doncs, viu aplica el model d’aquesta mena de mots-generador i dona lloc, per començar, a altres verbs: avivar, reviscolar o vivificar, que al seu torn es desdoblen: un reviscolament per aquí, un vivificador per allà… Els del verb vivificar, per cert, arrosseguen tots aquesta síl·laba repetida, vivi-, que els fa ideals per als embarbussaments: vivificant, vivificatiu, revivificació…

Però no solament de verbs campa la descendència de viu. Conté substantius d’àmbit força més específic, com ara viver, vivesa o vivor, o adjectius igualment cultes com vivaç o vívid, generalment emprats en contextos poètics o si més no literaris. Dels pocs fills del verb viure que ens queden, en sobresurt un que podia haver format part del paràgraf anterior, però no: vividor. El vividor té tanta personalitat (ja el trobem usat en Ausiàs Marc) que no se subordina a son cosí viu sinó que el tracta com un igual.

I no es podria acabar aquest recull exhaustiu sense esmentar l’adjectiu vivent, part indestriable de la tradició pessebrista, ni tampoc un compost d’origen culte com vivípar, peça bàsica del llenguatge de la biologia. Ara, com a cirereta del pastís m’he guardat l’expressió «fer la viu-viu», una senzilla duplicació, pròpia del llenguatge popular, que condensa el sentit profund d’aquest verb tan essencial que estem radiografiant. La qual cosa, i això em porta de dret a la reflexió final, exemplifica allò que dèiem el primer dia: que quan la falta de respecte, tant a la veritat com als homes, es transforma en acció política mitjançant la banalització de les paraules, per força se t’acaba girant en contra. Els lerrouxistes de Ciudadanos han abusat tant de la fal·làcia «trencar la convivència» que la mateixa vitalitat dels mots ha acabat per mostrar a tothom que qui té aquest objectiu són precisament els qui en fan una acusació. La història i el diccionari posen cadascú al seu lloc.
Comenta el contingut : Roda el món i torna el mot: Convivència
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes