Fa anys, quan pesava la meitat que ara, vaig anar com a periodista a un sopar al Tennis Park. En aquella taula vaig parlar del meu «jefe» de llavors, molts el coneixereu, una persona encantadora. Algú es va aixecar com un ressort, no per anar al lavabo, no, sinó per llençar merda... des d’un telèfon públic. D’aquesta manera, va posar en oïdes del susdit que un empleat el criticava. L’endemà, qui pagava la meva nòmina em va dir -sense acritud- que pensés sempre que Tarragona era un poble. No li vaig fer gaire cas, fins que em va passar una altra d’aquestes incidències de «vieja del visillo»: vivia a Barcelona quan vaig venir a Tarragona a fer una gestió amb els meus llogaters. Vaig aparcar el cotxe (un model que ningú coneixia) i vaig fer la gestió en un quart d’hora. En tornar a «Colaucity» vaig mirar el Facebook i vaig obrir els ulls com si m’haguessin fet president de mesa en un poble de Nairobi. Una amiga que vivia a Washington preguntava què feia jo per Tarragona.
L’altre dia comentava amb l’Àngel Martínez que si surts al carrer a Barcelona amb uns calçotets grocs estripats, ni et miraran. Doncs bé, l’altre dia vaig seure en una terrassa dels Jardinets de Gràcia amb dos amics. No gaire lluny, al parterre central va «aparcar» el seu cos una senyora. Va començar a treure’s roba fins a quedar en pilotes davant la mirada... de ningú! La dona va estar allà igual que quan va sortir de la seva mare fins que li va rotar marxar. Anava a trucar als Mossos, però en aquell moment passava una patrulla. Ni cas. Quina vergonya! Va exclamar la cambrera. Em vaig girar i estava mirant com passava pel nostre costat el Manuel Valls.