Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Recentment s’ha publicat la caiguda de popularitat de determinats líders polítics que, després d’assolir el poder, veuen com aquelles promeses i compromisos assolits com vitals per la nova tasca de govern, es veuen com impossibles o de molt difícil aplicació, el que comporta el desencís de molts que van donar el suport electoral sense valorar si el que es prometia podia portar-se a la pràctica, o exclusivament consistia en un anhel de molt difícil implementació.

El cas del president de Brasil, que va arribar a la Presidència fa unes setmanes i que només passats 100 dies de govern veu com és molt complicat portar a la pràctica les seves propostes electorals, fruit d’un desig que no va valorar com es podria portar a la pràctica.

La reflexió que faig té una sèrie de connotacions importants i posa de manifest que el fàcil és prometre sense cap rubor, encara que el que es garanteixi tingui greus problemes de poder-se aplicar, per les moltes condicionants de tota mena, que existeixen sempre i a tots els nivells.

És plausible que a la discussió pública arribin molts temes, alguns d’emblemàtics per una gran part de la ciutadania, i que tots els «portaveus polítics» vulguin donar resposta per la seva posada en pràctica, una altra cosa és si aquestes «solucions» es valoren de manera pràctica o es deixen com un punt més del que suposa la confrontació partidista a tots els nivells.

Segurament una cosa és «parlar» i altre molt diferent «executar» però aquest tema, que pot semblar menor, és el que fa que una democràcia sigui creïble o estigui condicionada per una «verbalitat» sense anhels de fer-se realitat, per la complexitat dels temes o pel mateix conflicte d’interessos que ha de modificar per la seva real posada en pràctica.

No oblidem que avui les polítiques de govern es fonamenten en una economia que ha de permetre la posada en pràctica del que s’ofereix en campanya electoral, i massa vegades «l’amnèsia post electoral selectiva» ho condiciona tot fins a límits impossibles que fan que la realitat pràctica pugui deixar molts dels compromisos assolits en purs anhels inaplicables.

La frustració que tot això suposa és un fet repetitiu de manera global i, per tant, assumit sense rubor, una altra cosa és si aquesta dinàmica ajuda a consolidar uns models de convivència ja prou «tocats» per a seguir atiant una negativitat evident que incideix directament en la seva pròpia credibilitat.

Són molts els exemples de la situació que esmento, i crec que no estaria de més buscar formules que permetessin superar el problema des d’un compromís real de les diferents opcions partidistes per deixar de costat la proposta fàcil i centrar el discurs en temes assumibles prioritaris que només es poden superar des del seny per trobar fórmules viables i possibles. Els assumptes que permanentment queden sense resposta i que el temps pot aparcar, sempre es tornen a plantejar i, per tant, malgrat que la seva complexitat necessitarà respostes des de l’equanimitat.

És evident que la tasca de govern és complicada, però el que no pot ser de rebut és que el desencís sigui normal, després de victòries acaparadores i que s’assumeixi com a normal de manera generalitzada. Ben segur que la il·lusió que comporta obtenir el suport electoral majoritari, no pot quedar-se exclusivament amb això, sinó que és prioritari conquerir els èxits garantits com pròpia essència d’una manera de fer, que comporta canvis necessaris per avançar, sempre en benefici d’una majoria social que el que vol és «guanyar», però sobretot, que aquesta victòria es concreti en les polítiques publicitades amb la màxima eficàcia.

tracking