Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Setembre del 1990.. Espero al vestíbul de l’Audiència espantat. He de cobrir un dels meus primers judicis i veig que no serà com les pelis americanes, amb actors-advocats que fan d’advocats-actors. Els policies arriben amb un home emmanillat. Ha matat els seus pares amb una destral i l’entren a una habitació. S’obre la porta de l’ascensor i surt una senyora. L’ambient canvia de cop, tothom somriu: «Ya està aquí Manolita». La dona corre amunt i avall. Renya el pres perquè fuma molt i perquè s’ha barallat a la presó. «Juanito, hazme el favor de portarte bien.». I Juanito, doble parricida, mira a terra com un nen de sis anys. Pregunto qui és. Un policia em diu que és una bona samaritana, una mare pels presos, i que allà tothom se l’estima. Aquest currículum m’anima a apropar-me a ella: «Manolita, sóc el Moisés, començo a fer crònica judicial i no sé ni on està el lavabo». Em fa dos petons i em diu que no em preocupi, que seurà al meu costat. Durant el judici em va dient què fan els pèrits, qui és el fiscal, «uf, els psicòlegs!»... Quan declara l’assassí, veig que se li mullen els ulls: «Pobrecitos míos...». Aquell monstre és per ella, simplement, un home que s’ha equivocat. En un recés, em proposa parlar amb ell. Jo, cagat, però periodista, dic que sí. Sec al costat del doble parricida i faig preguntes mentre Manolita li arregla la camisa. Quedo bocabadat de la capacitat de perdó, la humanitat i la immensa fortalesa d’aquella senyora. Ahir em van dir que la Manolita havia mort i he pensat que Manolita és un diminutiu mal aplicat en aquest cas, perquè ella és la gran Manuela Gómez, una dona increïble.

tracking