Road movie

Sovint dic que m’agradaria ser camioner, d’aquells que creuen Europa i també creuen en Europa. Transportaria la merda fora i, de tornada, vindria carregat de democràcia. Bé, seré sincer, seria l’excusa per poder viatjar per «girilandia». Com que ja no lligo, ni fumo, ni m’ofereixen feines ben pagades, conduir és la meva única aventura.
Pujar a un camió a Tarragona i anar a Hamburg, descarregar i passejar per aquell port deu ser bonic. Potser és el més gran del món, però allà no tenen una miss i un poeta al departament de comunicació. Que es fotin! De tornada, m’aturaria a Brussel·les a saludar el dimoni groc. És clar que, després d’uns quants mesos, m’avorriria. Mireu que era bonic ser socialista... i me n’he cansat! Però treure’s el carnet de camió val sis IBIS. Jo ho calculo tot en impostos, però vosaltres ho podeu fer en «carajillos». De fet, quan sortim de la UE proposaré que sigui la moneda de Catalunya. «Té canvi d’un bitllet de 100 carajillos?» Sona bé. Doncs el que sí que vaig fer és un reportatge sobre l’autoestop viatjant amb camioners. A Alfajarín un «mazinguer» de dos metres quinze d’altura i esquena ampla (com el Rajoy), em va dir que li feia por pujar-me al camió. «No sabes nunca qué pueden hacerte». El pitjor que podia passar és que li esternudés al vidre, però un altre camioner, romanès, per fi va dir que sí. Us el descriuré: Samarreta imperi, cadena i dent d’or, ratolí d’ordinador al genoll, disc dur sobre el canvi de marxes i mirant pelis al portàtil mentre conduïa. No eren de la factoria Disney, no. Crec que els de Vox l’estan buscant per encapçalar la llista per Transilvània.