La Carmen

Vosaltres teniu mare, però no és com la meva. La mare, com jo, va a destemps. Tots dos vam néixer còmics i, com als cuiners: «Se’ns ha de donar a menjar a banda». Amagada de la Guàrdia Mora de Franco el 1938, treballadora d’una fàbrica el 1942, infermera el 1947, minyona a Segovia el 1954... La mare i jo, tot i ser grans, som irresponsables i il·lusos. Empresaris desastrosos i mals gestors, però sempre tornem a aixecar-nos. Estalviar? Què és això? Mata Hari pels bancs, una maga de les targetes de crèdit i una API d’il·lusions. Un dia va decidir iniciar una nova vida a Catalunya, quan ja tenia una vida a Andalusia. Era pel pur plaer de l’aventura. Va comprar La Vanguardia, ens va repartir fotos de Salou i va dir: «Au! Marxem!». Vam fer un viatge de 24 hores en un «AVE» que es deia «el Sevillano». En arribar, es va comprar una bicicleta i feia curses amb el Carrilet per buscar negoci a Reus i començar una tercera vida. Ja tenia 50 anys quan va muntar la Fonda Reus i la Fonda Nacional, al carrer Llovera. Us he dit, ja que era un desastre pels negocis? La meva mare es disfressava per fer teatre i jugàvem a cantar com els Tres Sudamericanos amb cançons inexistents. Un dia, d’adolescent, intentava lligar amb una colla de noies als Màrtirs quan vaig sentir la seva veu i va sortir de dins «la pinya» amb una carpeta i dues cuetes. Era una Olivia Newton John de 61 anys. Divendres, de matinada, va sonar el mòbil. La Carmen havia iniciat la seva sisena, o setena vida, a 93 anys. El dia abans li havia preguntat: «Mamá, ¿cuántos años tienes?», «hijo, ya lo sabes, tengo veinte años». Vosaltres teniu mare, però no és com la meva.