Avui, veient la «moguda» del trasllat dels presos a l’altiplà, ho he recordat. Un cert dia del 1995 vaig rebre una trucada del director d’un diari on havia treballat dient-me que anés a Madrid a parlar amb un advocat. Em va dir que havien presentat una cassació en el meu nom. Per un instant vaig pensar... Compte! Que aquest home creu que sóc una princesa de conte i em vol esposar amb un vell comte amb un generós compte. Perdoneu el travallengua, em venia de gust fer poesia sabent que una lectora –la Isabel Cristina– aprèn català llegint aquest article. (Quan descobreixi que sóc de Cadis...) Bé, doncs la famosa cassació no era una boda, sinó la conseqüència d’una querella contra un servidor, que anava cap al Tribunal Suprem per enviar-me a jugar a la botifarra a Alcalà-Meco. Sí, sí, he tingut el dubtós honor de què el meu nom hagi estat negre sobre blanc en uns papers que, potser, fins i tot el «solitari» hauria llegit.
No us diré si em van condemnar o no, però avui, quan volia opinar sobre l’affaire dels VTC (quina mania de posar sigles a tot) i això que li han fet al Maduro, o sigui el COP (més sigles), he recordat aquella querella. I és que ja tinc una edat, anar a Madrid en AVE (sí, sí, una altra vegada les abreviatures) val una pasta i s’ha girat una mica de fred. Millor em quedaré a casa amagant el que penso del món del taxi i dels veneçolans, perquè digui el que digui, puc acabar sense les dents de porcellana que molt amablement em van enganxar fa un any a la boca. Què? Ah, que si sóc tan poruc per què opino sempre del procés? Vaja, he perdut la cobertura...