x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
8 º
9.36 Km/h
Tribuna

Relat-Estratègia-Legislar

  • Jordi Solé
Regidor de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerra

Actualitzada 14/01/2019 a les 19:41

Jordi Solé

Jordi Solé

Jordi Solé

És difícil mantenir un argumentari que va néixer amb totes les probabilitats de morir en una llarga i nebulosa espera.

És impossible mantenir la tensió constant en defensa d’un projecte que ja va començar de la pitjor manera possible: la violació dels drets dels parlamentaris i en contra de totes les mínimes garanties que tant l’Estatut com la Constitució atorguen als màxims representants de la sobirania popular.

El relat independentista trontolla en mig de baralles i sense cap concreció de projecte real i plausible, o almenys amb cara i ulls (si és que algun cop n’ha tingut).

El relat no només ha estat infructuós, sinó que ha estat incapaç d’arribar més enllà dels convençuts o entre aquells que per la força d’un sentiment arrelat durant anys i anys, li van fer costat i van creure a ulls tancats en les consignes que, més que a la gran majoria de la població de Catalunya, afavorien a tapar les imperfeccions i les vergonyes d’un partit necessitat de desbancar-ne a una altra, amb profunda tradició independentista, per sortir del pou on la corrupció i la mala praxi els havia ficat.

Malgrat els esforços, a peu de carrer es fa cada cop més evident que hem entrat en una nova etapa des de l’arribada d’en Pedro Sánchez a la Moncloa. Aquell relat, fàcil i comprensible durant el penós Govern d’en Rajoy – incomprensió, negació a tot –, s’ha esvaït entre gestos d’impotència i intents d’extremar la tensió. Per contra Pedro Sánchez i el seu equip, no paren de fer constants crides al diàleg i potenciar les ja nombroses trobades bilaterals entre la Generalitat i el govern del PSOE.

La sensació és que la Generalitat està més controlada des de Waterloo que no pas pel Govern o pel Parlament, com hauria de ser, i això fa que molts sectors de l’independentisme es trobin incomodes veient, i amb certesa, que tot plegat no és més que un pols per aconseguir la claudicació d’ERC davant la figura d’en Puigdemont.

Mentrestant, ERC ha percebut la necessitat de fer un gir en l’estratègia sobiranista, el PDeCAT intenta sobreviure a costa dels més radicals, utilitzant a l’actual President de la Generalitat com a agitador oficial.

El fet és que uns i altres, veuen com la xifra de partidaris no augmenta. «Eixamplar la base» no funciona amb l’actual model. No saben per on tirar. El desencís és tan gran i la voluntat per fer realitat els somnis del setembre del 17 i el resultat del fals referèndum de l’1-O, és tan petita, que no tenen més remei que mantenir la flama amb, a voltes, curioses declaracions i/o amenaces que sempre s’acaben rectificant o bé precisant o bé perfilant o bé... Però ningú es planteja, des dels cercles del sobiranisme, que el canvi de rumb hauria de passar inexorablement, per governar de veritat. És a dir legislar.

Però no de cara als «meus» com un tot, sinó pel conjunt de la societat: per les capes més desfavorides, per una millor sanitat, una millor escola, més serveis, més atenció als dependents, contra la pobresa infantil, per uns millors cossos de seguretat, per enfortir i aplicar les lleis d’igualtat i contra la violència a les dones, per afavorir la memòria històrica. Tanta feina a fer i només tres lleis aprovades durant el 2018. Quina millor manera per «examplar la base» que un gran pacte a favor de més polítiques socials. Potser d’aquesta manera «els descreguts» com jo, veiem a la independència com un compromís ferm per millorar la vida de les famílies i no només per fer feliços a l’Església i a les oligarquies que històricament han tingut tot poder polític, econòmic i social a Catalunya.

Però aquesta és una opció que des del Govern d’en Torra ni es planteja, sinó que fins i tot es nega.

Per tant, cal seguir fent bullir l’olla per fer creure que tot segueix endavant i que l’independentisme continua plantant cara al tot poderós Estat i quina millor manera de fer-ho que negar el pa i la sal a uns pressupostos que, tothom, inclòs ERC, reconeix com els més socials i favorables a Catalunya – més de dos mil milions d’euros destinats– dels darrers anys?

Per seguir endavant amb el naufragi, i mentre no tinguin res millor a oferir, posen per davant l’error més gran que ha pogut fer-se des de l’Estat: els presos, i naturalment, i aprofitant la circumstància, el suposat «exili» com a argument principal.

Però alerta. Posar entrebancs als Pressupostos pot obrir la porta al PP i a C’s al capdavant del Govern d’Espanya, i a més amb la possibilitat que la ultradreta tingui suficient força per a decantar la ja més que anunciada predisposició no ja aplicar de nou el nefast article 155, sinó fins i tot eliminar l’autonomia en pro d’una cavernícola i casposa frase: la Unidad de España. Anticonstitucional, evident, però només el fet d’obrir aquest debat farà molt de mal a la societat en general, a Catalunya i a les nacions integrades a l’Estat que aspiren legítimament a més altes cotes de poder polític. I aquesta circumstància no agrada a ningú ni tan sols als independentistes
Comenta el contingut : Relat-Estratègia-Legislar
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes