Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Tinc a casa el Netflix, HBO, Filmin i el Cinexin. I un microones nou per fer crispetes. No necessito anar a un lloc fosc per festejar i agafar la mà d’una noia, perquè ja ho agafo tot, i amb llum. Així que no vaig al cinema. Però hi ha ocasions molt puntuals en què el meu olfacte d’exguionista em diu que he d’agafar la moto i anar a Les Gavarres.

Acostumen a ser produccions molt escollides. Potser alguna de Woody Allen, quan encara era Woody Allen, hi aniria cada dia si els Monty Phyton funcionessin encara i, ho sento, però no me’n perdo ni una de Torrente. També hi vaig poc perquè ploro. Sí, ploro com una magdalena a la més mínima situació trista i això m’avergonyeix perquè sóc tot un homenot amb barba.

Fa anys vaig treballar a un programa de TV3 que presentava la Gemma Nierga i que es deia Vides de Pel·lícules. La meva funció era anar al cine i prendre apunts dels personatges, per després trobar persones que haguessin viscut aquella experiència a la vida real. Així que, visualitzeu-me per un moment, amb una llibreta i un boli escrivint a les fosques i plorant. Els del costat devien pensar que hi havia un suïcida escrivint la carta de comiat abans de sortir del cine i penjar-se. Diumenge vaig veure el Salvados sobre Campeones. Va ser una d’aquestes pel·lícules que mereixia que fes el ridícul a la sala. Aquest article és massa curt per expressar totes les sensacions que desprèn una producció cinematogràfica extraordinària i que transmet un missatge que ens fa reflexionar sobre la nostra societat bruta, insensible i competitiva. Si guanya l’Oscar, serà un èxit pel Fresser, pel món del cinema i pel Món.

tracking