Divendres vaig viure un poltergeist. Quin ensurt! Estava mirant l’informatiu a la tele que tinc a l’oficina i parlaven del vaixell Aquarius. En aquell moment, he sentit un cop a la finestra, he mirat, i hi havia un negret penjant d’unes cordes. Això d’anar lligat era bona idea, perquè visc en un cinquè pis. Vaja, que m’han fet un Rosa Púrpura del Caire del Woody Allen, en què els personatges surten de la pantalla del cinema. Primer he pensat que venien els GEOS a engrillonar-me per les meves vel·leïtats literari-subversives. Però no, m’ha dit que és del Senegal i que està arreglant els balcons per això de la inspecció d’edificis. Hauria estat estrany que fos dels GEOS, algun «marró» tenen, però res de negre i tan simpàtic. Doncs el noi de la finestra m’ha sorprès perquè cantava per Camarón, amb un transistor endollat a Teletaxi i bromejava com un andalús més amb la resta de la «colla castellera» que repara la façana. Llavors m’he recordat del Prince Anshwi, un company de feina que era de Ghana i amb qui m’entenia molt bé perquè teníem el mateix nivell d’anglès: el zero positiu. Al cap de poc d’anar a dinar, passejar i parlar de la seva terra em vaig adonar que era un paio amb molts més valors que jo. Més generós, amb millor cor i amb una actitud pel treball que ja la voldríem molts. Em vaig comprar un Cadillac de cinc metres i mig que semblava el cotxe de l’Obama i, de tant en tant, el portava a casa al seient de darrere. Quan arribàvem a la porta, al costat d’un bar, jo baixava i, solemnement, li obria la porta i li deia, «fins demà senyor Anshwi». Per això, ara els dics als de l’Aquarius «Benvinguts a València, Mr. Anshwi».