Corria l’any 2004, quan començava a visitar l’editorial Belaqva per perfilar la sortida del meu primer llibre El CSI Español. No el recomano, és dolent fins a dir prou. Per aquelles dates, veia sobre les taules un manuscrit amb el títol Ahora hablo yo. Vaig pensar que seria un altre viu, com jo, que provava sort en el món de les lletres i les bestretes. Però no, era algú de molt més pes: José María Íñigo. Vaig veure la seva figura oronda per algun passadís, però no em vaig atrevir a acostar-m’hi.
En saber d’ell, he debatut amb mi mateix (com el Mariano) què s’ha de fer quan un es troba amb un famós. No, no em refereixo a trobar-me Ballesteros a un after, a Pellicer a La Parra, o a Poblet a Poblet. Em refereixo a famosos de veritat. Sortia jo de la COPE de Barcelona i baixava les escales Georgie Dann. El miro, em mira, el miro. El meu cervell m’impulsava a cantar-li La Barbacoa com si tingués set anys o a demanar-li una selfie, però la meva consciència em deia que ja en tinc cinquanta i això era fer el gilipolles. Fa anys, a un restaurant de Ramón y Cajal, vaig aixecar-me per anar al lavabo i em vaig creuar amb Miguel Gila. La meva reacció va ser la del gilipolles: «És vostè el millor! Que bons els gags del telèfon!» Aquell home començava a posar-se cada vegada més vermell, fins que em va deixar anar: «Escolti, sóc Joe Rigoli».
Bam! Em vaig quedar planxat i, des d’aquell dia, vaig decidir que, quan veiés un famós, em mantindria a distància. Va ser dir això i començar a treballar a TV3 i RAC1 on un dia pots anar a la màquina de cafè i trobar-te a Javier Bardem o entrar al vàter i que Albert Ribera s’estigui cagant en Rajoy.