Diari Més

Creat:

Actualitzat:

El títol sembla el d’una novel·la, però no ho és. És una trista realitat. Avui, lectors, no riurem junts. Avui vull expressar la meva pena per la mort de Jordi Tiñena. No cal cap descripció ni qualificatiu: la ciutat està abatuda. Jo també ho estic, per ell, però també per la Berta, la seva companya de vida.

No es tractava d’algú que conegués fa dècades, amb qui compartís sopars o dinars. No. Vaig coincidir amb ell en dues ocasions. L’última a una terrassa assolellada de la plaça de la Font, on el vaig saludar al costat de Gustavo Hernández. Vaig entrevistar el Jordi fa un any. Començava escrivint que Tiñena dissimulava la seva erudició i vaig fer esment a la seva categoria personal i al seu coneixement –ampli i transversal–. Vam riure de què sempre t’escriu algú dient que t’has equivocat en algun detall quan toques la ficció històrica.

Em va parlar de la seva necessitat física d’escriure i també de la seva malaltia, sense pors, i alegrant-se d’haver tingut la sort de poder escapolir-se d’una persistent persecució.

Quan tens una edat, saps diferenciar els xarlatans de fira de les persones que realment valen la pena. Alguna cosa en el teu interior et diu que no cal parlar, simplement sentir. Que tot el seu verb és una lliçó. Tiñena és –no era– un d’aquests homes als quals seguiria com a deixeble. Margarida Aritzeta va trucar a Jordi Folch per participar en el llibre Crims del Camp. I Folch em va proposar a mi. Al final, el destí de nou: a la portada del llibre, al costat de Peñalver, apareix el cognom Tiñena. Un honor immerescut. La mort no ha estat sense ningú, hem estat tots amb tu. Bon viatge, mestre.

tracking