Fa dos dies que vaig acollonit. Ahir vaig llegir a The Old Times que l’estació espacial Tiangong 1 està a punt de caure damunt de Tarragona. I, és clar, un està acostumat que plogui o, fins i tot, que pedregui, però que et caigui ferralla al cartró, ja són figues d’un altre paner. Si, sí, tinc por que una clau anglesa em perfori el poc cervell que tinc i 35 anys de cotització es quedin a la bossa de les pensions. Ah, no!, que ja no existeix.
M’he despertat aquest matí suat i respirant com si hagués escalat el Balcó del Mediterrani en pijama. He tingut un malson. Clar, tant de parlar del tema aquells de la Imperial Tàrraco, ja tinc un trauma. Al meu somni, l’estació xinesa queia sobre el Mercat de Tarragona. No, no hi havien morts i tampoc es destruïen les paradetes de sushi a mil euros la safata... El pitjor és que ens tocaven deu anys més d’obres per refer-lo! I, vinga! A muntar de nou un mercat de la Senyoreta Pepis de cartó, mentre el Carlos Segarra, el del bigoti de l’Hotel Urbis, es cagava en tot des d’un balcó. Els operaris tornaven a treure el banc rodó del mig de la plaça Corsini... Que aquell banc s’ha mogut més que el Central, que va passar a ser l’Hispano Americano, després el Santander...
Així que crec que el Ballesteros ha trucat al Jingping pregant-li que faci alguna cosa, però que el bitxo metàl·lic no caigui a sobre del mercat.
Tant de bo tampoc al Gobierno Civil (ja no es diu així, però li vaig agafar afecte al nom) perquè aquells pensarien que els processistes comencen a bombardejar. Home, si no hi ha més remei, que caigui sobre l’Ikea. Ah, no, que encara no s’ha fet.