La Bíblia ens va mentir.
Déu no va descansar al setè dia, realment el va dedicar a pensar el Corredor del Mediterrani, però es va adonar que s’armaria tal rebombori que el va deixar aparcat. Imaginin si va quedar escarmentat que va preferir obrir el Mar Roig perquè passessin els meus seguidors en comptes de crear un AVE Egipte-Canaán.
El meu cosí Cristóbal ve de Cadis a visitar-me. L’espero a l’estació del Camp de Tarragona. Baixa del tren, mira al seu voltant i diu: «Primo, ¿Aquí hacéis las estaciones antes que las ciudades?». La seva mare, la tia Angustias, va comprar el 1980 un apartament a Salou al costat de la via. El venedor li va dir que no es preocupés pel pas dels trens. «Les vies les trauran aviat. Tenen un projecte...». La meva tia Angustias va morir. El seu fill va morir també. L’agent immobiliari va morir. Jo estic mort, però... Allà està la via.
Per veure l’agilitat dels projectes d’infraestructures al nostre país (aquest i aquell) els diré que vaig treballar de periodista a Las Palmas, on s’havien fet proves per construir un tren vertebrat el 1970. Vaig quedar de pasta de moniato quan em van dir que aquell tren s’havia pensat per unir Reus i Salou.
Eh, que fa 48 anys! Ens hi posem ja?... Deixem-ho.
Ara pensava quan van començar a fer trens a Espanya. No, el primer tren espanyol no va ser el famós Barcelona-Mataró, com creiem tots, sinó el La Habana-Güines, perquè Cuba era espanyola i encara la governaven a distància des de Madrid. Ostres! De què em sona això?