Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Assistim cada dia a un canvi continuat i els objectes en són testimonis. Recordeu com eren els telèfons o els televisors fa, amb prou feines, 40 anys? A les llars teníem només una televisió petita o una ràdio, la premsa s’anava a comprar al quiosc, la llet no era envasada i el pa era de forner. Parlàvem a les hores del menjar i no vivíem connectats constantment a tot, a aquest tot canviant.

Perquè tot canvia a una velocitat de vertigen! Canviem nosaltres i alhora, assistim a l’anomenada revolució tecnològica, a la recerca i el desenvolupament, a la competitivitat i tantes coses més, l’anomenat progrés que suposadament proporcionen les empreses. També a l’apoderament de minories socials i a una realitat política incerta i canviant fins a l’extenuació.

Aquest canvi constant, en alguns casos ho percebem com una amenaça. Perquè pot originar situacions injustes, alterar els nostres esquemes mentals, les nostres necessitats diàries i de vegades fins i tot la naturalesa. I a sobre vivim sobreinformats, i no sempre d’informació veraç, sobretot si parlem de xarxes socials. Avui dia tot passa per l’aprovació d’aquesta massa social que en realitat som nosaltres mateixos. La tirania de la qual estem parlant es nodreix del brou de cultiu que són les xarxes socials i aquestes estan plenes de hooligans a parer meu.

Però per sort, hi ha coses que no canvien. A l’hora de la veritat, afrontem aquest món canviant des de les nostres llars, les nostres cases, i allà les coses no canvien tan ràpidament. A les nostres llars carreguem piles, compartim i decidim amb els nostres i en general, vivim d’una forma més independent, si no fora pel trencament sistemàtic que fem de la nostra intimitat a través de telèfons intel·ligents, tauletes i ordinadors, veritables finestres al canvi constant.

Perquè certament els interiors de les cases no han canviat tant en aquests últims 40 anys, si pensem en una arquitectura interior suport del nostre dia a dia, no objecte de moda. Els habitatges pràcticament s’organitzen de la mateixa manera. Sí que fem un ús més flexible d’ells: podem menjar en la cuina dempeus, veure la televisió des del llit i el món des del sofà amb la tauleta. Però en general, la fluència del model ens ha portat a adaptar-les a la tecnologia actual, a fer-les més confortables, sostenibles i eficients. Hem obert algunes cuines cap a les sales d’estar, eliminant passadissos i incrementat el nombre de cambres de bany vertiginosament, però majoritàriament no han canviat tant. Sí que hi ha hagut una pèrdua d’intimitat. La vulnerem sistemàticament amb smart-phones, ordinadors i tauletes, aquestes finestres al canvi constant. En relació a la intimitat, la separació entre vida privada i treball avui dia és una fina línia. Actualment és més habitual treballar a casa, espais com les cuines, les sales d’estar i les mateixes habitacions ens serveixen, sobretot si aquest treball es fa des d’un ordinador.

Al fil del que comento no ens falten exemples de persones que han viscut i treballat en una habitació d’hotel. Coco Chanel va viure més de 30 anys en una suite de l’hotel Ritz de París. Són famosos, escriptors, responsables de projectes o reporters de guerra, que redueixen temporalment el seu espai vital a una habitació. Encara que viure en una habitació d’hotel suposi sacrificar part de la seva intimitat, això sí, a favor de la comoditat que és tenir els temes domèstics solucionats.

Tornant a l’inici d’aquest text, no vull deixar de dir que el jou representava antigament una condició d’esclavitud o subjecció a una altra persona. Avui dia l’esclavitud a la nostra societat està prohibida, malgrat es donen casos de tràfic de persones, tallers clandestins, etc. ara que si no és a la clandestinitat, som molt dependents d’altres coses, com els telèfons si parlem d’objectes, la moda o de les mateixes circumstàncies que estem vivint dia a dia.

Però si parlem de canvi constant, millor com flueix la naturalesa. Ho explicava Víctor Erice a . En aquesta pel·lícula amb tints de documental, Erice explica el procés creatiu al qual s’enfrontava el pintor realista Antonio López. Feia anys havia plantat un codonyer en el seu estudi i el volia pintar, volia mostrar la llum i la maduració dels fruits, és a dir la naturalesa canviant. Però Antonio López no va finalitzar el quadre i els codonys van acabar a terra. El documental relatava la impossibilitat de capturar la fluència del temps des de la mateixa fluència de l’acte creatiu. A pesar que es tracta d’un poema cinematogràfic de gran bellesa, en la seva estrena va haver-hi una notable controvèrsia.

tracking