Una comarca per llepar-se'n els dits

Tots els territoris tenen algunes receptes i aliments que els caracteritzen i els donen entitat pròpia. Al cap i a la fi, la gastronomia és un element cultural més que defineix qualsevol indret, indiferentment de si és gran o petit. El Baix Camp no és cap excepció, més aviat tot el contrari. La importància que va tenir en el passat l’agricultura i que encara continua tenint en alguns municipis ha deixat la seva petjada en el paisatge però també a la cuina. Així doncs, l’avellana i l’oli d’oliva són dos dels fruits de la terra més característics de la comarca. Ho són fins al punt de comptar cadascun d’ells amb un segell de qualitat com és una denominació d’origen —DO Avellana de Reus i DOP Siurana—. A la cuina, això s’ha traduït amb un predomini de l’oli d’oliva verge extra en la majoria de les receptes, tant a casa com als restaurants, i d’una proliferació de festes i fires de l’oli, que des de mitjans d’octubre i fins a finals d’any, permeten degustar el sabor inconfusible de l’oli del raig.

Avellana, sempre de Reus
Pel que fa a l’avellana, n’hi ha per a tots els gustos. Uns les volen crues, els altres, torrades i n’hi ha a qui els hi és indiferent, mentre sigui avellana de Reus. Més enllà de les preferències de cadascú, el cert és que l’avellana forma part d’algunes de les salses, cassoletes i suquets amb més tradició de la gastronomia de la zona, convertint-se així en aquell punt distintiu que dóna un sabor únic als guisats. Ara bé, on l’avellana té un protagonisme especial és en les xocolates i pralinés. El sabor i la qualitat de les varietats conreades aquí fa que les avellanes de tota l’àrea geogràfica que engloba la denominació d’origen Avellana de Reus estiguin molt apreciades pels elaboradors d’aquests dolços, fins al punt que els compradors les exporten arreu del món per delectar a tothom qui tasti aquestes delícies de la xocolateria.

Ara bé, l’avellana no és l’única fruita seca que es cultiva a la comarca. I és que l’ametlla també té tradició al Baix Camp, una tradició que s’ha materialitzat amb la que és probablement la recepta més autèntica de Reus: el menjablanc. Aquestes postres tradicionals —la recepta ja estava recollida en un llibre del segle XIV— porten ametlla, arròs i uns tocs de canyella i llimona. El menjablanc es menjava habitualment als mesos d’hivern i durant la Quaresma, tot i que actualment es pot trobar tot l’any a les pastisseries de Reus. Aquells que vulguin fer-lo a casa poden seguir tota la recepta al peu de la lletra o pels que siguin més pràctics poden preparar-lo mitjançant un sobre de pols de menjablanc ja preparat.

Moltes de les propostes gastronòmiques pròpies del Baix Camp estan vinculades amb algunes celebracions en concret. Un exemple clar és la coca amb cireres. Originària de la comarca i també d’alguns municipis de les Terres de l’Ebre, la coca amb cireres és una de les tradicions de la festivitat de corpus. Uns altres dolços molt arrelats a la comarca i que s’elaboren coincidint amb una celebració són els blaiets. Aquestes galetes deuen el seu nom a Sant Blai, a qui van dedicades, i es fan coincidint amb l’onomàstica, el 3 de febrer. Tradicionalment, es compraven a les pastisseries o forns de pa i es portaven a l’església perquè rebessin la benedicció dels aliments que es fa per aquesta festivitat.

El vermut, un tresor
Parlar dels productes més característics del Baix Camp és parlar obligatòriament del vermut. La relació entre el territori i la beguda és indissoluble, i bona mostra d’això és que els reusencs l’han escollit com un dels set tresors culturals de la ciutat. El fet de comptar amb algunes de les cases de vermut més importants de l’Estat juntament amb una tradició vermutera que arriba fins als nostres dies li han valgut colar-se en el rànquing. Ara bé, els reusencs no són els únics que reconeixen la importància cabdal que té aquesta beguda dins i fora del tomb de Ravals. I és que el passat mes de setembre, el diari italià La Stampa afirmava en un article que Reus s’ha convertit en la capital contemporània del vermut, malgrat que aquest s’inventés a Torí en ple segle XVIII pel mestre Antonio Carpano. Aquest mateix article destacava la febre que hi torna a haver pel vermut, i que s’ha materialitzat amb fires, vermutades i l’existència del Museu del Vermut.