x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
16.26 º
11.16 Km/h
Gonzalo Romero Freixas Àrbitre de Segona Divisió B Futbol
Gonzalo Romero va començar a arbitrar amb 14 anys i amb 25 ha aconseguit pujar a Segona B.

«L'arbitratge m'apassiona, és el millor que he fet a la meva vida»

Gonzalo Romero va començar a arbitrar amb 14 anys i amb 25 ha aconseguit pujar a Segona B.

«L'arbitratge m'apassiona, és el millor que he fet a la meva vida»

El col·legiat tarragoní ha estat cinc anys xiulant partits a Tercera Divisió i, enguany, ha estat quart àrbitre al Trofeu Joan Gamper, al Camp Nou

Actualitzada 12/08/2019 a les 14:40

Gonzalo Romero Freixas és un àrbitre de Tarragona que enguany ha aconseguit l’ascens a Segona Divisió B. Ell és el segon tarragoní que estarà en aquesta categoria com a col·legiat la temporada que comença. Romero sumava 5 anys xiulant partits a Tercera Divisió i va ser candidat a l’ascens en tres ocasions. La primera el primer any i les altres en les dues darreres temporades, sent aquesta tercera nominació, la definitiva per poder pujar de categoria a Segona Divisió B.

—Quan va començar a arbitrar?

—Vaig començar amb 14 anys, però amb 13 vaig anar al comitè a preguntar com s’havia de fer per ser àrbitre amb el meu pare i fins als 14 no podíem debutar perquè així ho indica el reglament.

—Quin va ser el primer partit?
—Era un Santes Creus - Altafulla de la categoria prebenjamí i a poc a poc vaig anar pujant de categories cap a benjamí, aleví.

—Li va agradar el primer enfrontament?
—No, no em va agradar gens. De fet, vaig voler deixar l’arbitratge tan bon punt va finalitzar el partit, ho vaig dir a mons pares però ells em van ajudar. Quan va acabar el partit i vaig entrar al cotxe em vaig posar a plorar perquè, clar era un nen de 14 anys.Els meus pares em van ajudar i, l’endemà, que també tenia partit, m’hi van portar i en aquest segon matx, a Mont-roig, ja em va començar a agradar.

—Què és el que no li va agradar?
—Doncs la gent, el públic, que va anar en contra meva. El camp era de terra, era un dia plujós, i no m’esperava que l’arbitratge fos així, la gent em deia moltes coses i això que era un nen de 14 anys i no em va agradar la sensació.

—Ha tingut més problemes d’aquest estil amb la grada?
—Només un de greu a Tercera Catalana. Va ser a Sant Jaume dels Domenys, on vaig sortir escortat pels mossos. Vaig haver de parar el partit perquè perillava la meva integritat física però la veritat és que he tingut sort en aquest aspecte perquè mai m’ha passat res.

—Què en pensa d’aquest comportament de l’afició?
—Penso que s’està millorant molt. Encara queda molta feina per fer però la federació, de mica en mica amb aquestes iniciatives que té i amb totes aquestes campanyes que realitza, està arreglant la situació. Amb tot, encara queden els típics pares que inciten a la violència i que no es comporten de forma adequada sobre el terreny de joc.

—Perquè va començar a arbitrar?
—Perquè jo sabia que, amb 14 anys, ja no seria ningú en el món del futbol i veia a l’àrbitre i tenia interès en la seva figura i m’hi vaig posar. Òbviament amb 13 anys no t’hi poses per diners perquè no saps res del que cobraràs. Únicament t’hi fiques per interès de saber i conèixer la figura de l’àrbitre, saber que se sent estant al centre del camp. No vaig ficar-me per res més que interès per conèixer-ho des de dins.

—S’ha plantejat deixar-ho? A banda del primer partit.
—Mai. L’arbitratge m’apassiona, és el millor que he fet a la meva vida. És la meva vida i no m’he plantejat mai més deixar l’arbitratge.

—Ha xiulat algun duel al Nou Estadi, com s’ha sentit?
—Són sensacions molt boniques perquè jo vaig jugar a les categories inferiors del Nàstic i, òbviament, quan jugues aquí, qualsevol jugador somia en arribar al primer equip. Passar-me a la figura de l’àrbitre i, uns anys després, dirigir un partit dins del Nou Estadi és espectacular. Jo mai havia arbitrat en un camp amb 2.000 o 3.000 persones i són sensacions increïbles.

—La setmana passada va fer de quart àrbitre al Camp Nou, pel Trofeu Joan Gamper. Com ho va viure?
—És increïble. He d’agrair al comitè que ens dona aquest premi per pujar de categoria. Quan surts al terreny de joc i l’àrbitre fa el xiulet inicial i veus que tens 98.000 persones mirant-te, allí és quan te n’adones fins a on has arribat i el que has aconseguit. La veritat és que és increïble.

—Com el van seleccionar?
—Tot està seleccionat pel Comitè Nacional que escull a l’àrbitre i als assistents, que són de Primera Divisió, i el quart que el selecciona el Comitè autonòmic d’on es juga el partit, en aquest cas el de Catalunya.

—Es veia preparat per substituir a l’àrbitre si aquest es feia mal?
—M’ho havien plantejat la veritat. Com a anècdota, l’àrbitre m’havia comentat que tenia el genoll una mica malament. Òbviament, si hagués passat, que sabia clarament que no passaria perquè no és un partit on els àrbitres arrisquin el físic, doncs ho hauria fet segurament, sense cap problema.

—Enguany ha pujat a Segona B, com afronta el repte?
—Amb molta seguretat perquè fa 5 anys que estic a Tercera Divisió preparant-me per aquest salt. És un salt important, una categoria, un ritme i uns equips totalment diferents. També és diferent perquè viatges, ja no xiules res per Catalunya, vas per altres indrets d’Espanya, però jo crec que m’adaptaré prou ràpid per estar al nivell de la categoria.

—Li fa il·lusió estar en aquesta categoria?
—És una cosa que portava buscant fa 5 anys, des que vaig ser presentat per pujar fins a aquest darrer any que vaig tornar a ser presentat, és una il·lusió enorme. La lliga comença en 10 dies i ja tinc moltes ganes de rebre la primera designació i saber on serà el meu debut.

—D’aquests 5 anys a Tercera, quantes vegades ha estat candidat a l’ascens?
—En total, tres anys. El primer va ser només pujar a Tercera i després aquests dos últims anys.

—Confia en arribar a Segona A i Primera Divisió?
—Arribar fins a Segona B ja és molt difícil, arribar a la lliga de futbol professional és increïblement complicat, gairebé impossible però hem de confiar i hem de treballar molt intensament per arribar-hi. Sempre s’ha de somiar en gran i, per què no, aconseguir-ho.

—Quin és el seu somni?
—Des que vaig començar que el meu somni és arbitrar a Primera Divisió òbviament. Des que vaig començar, des que vaig pujar a Primera Catalana amb 18 anys, des que vaig pujar a Tercera amb 19 anys i des que pujo a Segona B amb 25 anys, el meu somni és arribar a la màxima categoria possible, com segurament serà el somni de tots, arribar al màxim que pots aspirar dins d’una empresa o qualsevol feina.

—Temps en té molt.
—El temps està aquí, en tinc bastant, però s’ha de treballar de valent per aconseguir-ho. El temps no és un obstacle per arribar a la categoria que tu vulguis sinó que has de treballar molt i estar en el moment adequat.

—Pel que comenta, ha pujat molt de pressa en algunes categories. Quina ha estat la clau?
—Sí, és cert que vaig arribar amb 19 anys a les categories més altes territorialment i això principalment ha estat gràcies a un treball intern meu i del comitè de Tarragona. Fernando García Moreno que era el delegat de Tarragona en aquells temps va ser el que va apostar per mi i gràcies a això vaig poder pujar a aquestes categories tan ràpidament. Després quan arribes a Tercera el salt a Segona B és molt gran i s’ha de treballar molt per aconseguir-ho.

—De Tarragona és dels pocs que ha aconseguit aquest ascens. Es veu com un referent?
—Som un parell d’àrbitres, Josep Subirats Matamoros i jo. Ell ja fa 4 o 5 anys que està en aquesta categoria. És veritat que, quan arribes al Comitè, et sents com algú en qui molts es miren i, fins i tot, t’ho diuen, però jo fa 9 anys estava en aquell lloc i mirava la gent de Tercera i Segona B volent ser un d’ells i quan ho has aconseguit i veus com la gent aprecia aquesta feina et sents molt orgullós.

—Com va rebre la notícia de l’ascens?
—La veritat és que això és tota una anècdota. Quan em van dir que pujava a Segona B estava arbitrant i no vaig poder agafar el telèfon. Quan va acabar el partit, vaig veure les trucades del vicepresident i ràpidament li vaig trucar jo. Aleshores em va comunicar la notícia de l’ascens i ja us ho podeu imaginar, encara em quedaven tres partits per xiular i la veritat és que no estava massa atent al partit sinó que pensava en l’esforç de tots aquests anys i estava molt emocionat.

—Igual que els clubs, va jugar el seu play-off d’ascens?
—Sí, a més enguany n’han estat dos. El primer el vaig tenir a la província de Saragossa i el segon a Eivissa. Són partits on els equips es juguen molt i són molt tensos, has d’estar a un nivell molt alt. El segon partit va ser molt llarg perquè va tenir pròrroga i amb aquell vaig acabar la temporada. Recordo que, quan vaig arribar al vestuari, em vaig llençar a terra, em vaig asseure a les escales i vaig pensar en tot el trajecte de la temporada, 14 partits de Tercera i 2 play-offs, estava esgotat. Vaig acabar amb molt bones sensacions dels dos partits i crec que l’equip va fer una gran tasca, així ens ho van comunicar els informadors i els directius que van venir a donar-nos suport.

—Té algun referent?
—Els màxims referents que tinc són els catalans Estrada Fernández i Medié Jiménez, però també Del Cerro Grande.
Comenta el contingut : «L'arbitratge m'apassiona, és el millor que he fet a la meva vida»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes