«En dos anys hi ha hagut un increment molt gran de dones competint en karate»

—S’ha proclamat campiona estatal després de dos anys sense competir. La tornada a la competició ha estat fàcil?

—No, hi vaig anar molt nerviosa. A més, com que soc psicòloga de l’esport, era molt conscient del que m’estava passant. Però per sort, també em va servir per gestionar correctament aquest retorn a la competició, perquè després de tant de temps tenia ansietat com si fos la primera vegada. Ha sigut un campionat psicològicament molt dur, però com que tenia recursos per gestionar-ho, vaig aconseguir que sortís bé.

—Va ser una victòria fàcil?

—La veritat és que no, però la meva major rival era jo mateixa. Portava dos mesos fent una rutina d’entrenaments bastant intensa a nivell tècnic i físic amb el meu entrenador, l’Òscar Ramírez, que també és el meu home, i anava molt preparada. Però pot passar que vagis molt preparat i alhora amb molta inseguretat, i si el cap se’t gira, tot se’n va en orris.

—Com va ser el campionat?

—Enguany hi competien divuit dones, fet que és tot un èxit. L’última vegada que havia competit érem set o vuit. Hi ha hagut un increment molt gran i això està molt bé, perquè en aquest esport les dones som minoria en relació als homes. I encara més en categories sènior com la meva, perquè cada vegada tens més responsabilitats, i per competir cal dedicar moltes hores als entrenaments. Totes les que ens vam trobar allà estàvem tan contentes de veure que érem moltes, que gairebé no hi havia sensació de rivalitat, comprovar que hi havia tantes dones va fer que més aviat fos una festa per a nosaltres. Va ser molt xulo.

—Des de quan practica el karate, i per què va escollir aquesta modalitat esportiva?

—Vaig començar als nou anys. Les arts marcials sempre m’havien atret, i recordo que hi havia un gimnàs a la sortida de l’escola i em mirava els esportistes que hi anaven. Al final m’hi vaig apuntar, i des de llavors que ha sigut la meva passió.

—Què li ha aportat, aquest esport?

—Ha influït en la manera com soc. M’ha ensenyat que amb constància i esforç es poden aconseguir moltes coses. D’altra banda, i tirant del meu rol de psicòloga de l’esport, puc dir que el que es viu entrenant i competint es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida i t’ajuda a afrontar el dia a dia, perquè la vida és molt xula, però no és fàcil.

—Quines qualitats físiques i mentals ha de tenir un bon karateka?

—El nivell ha pujat moltíssim. Com que som olímpics, aquest esport s’ha professionalitzat molt. Abans, sent molt tècnic, podia ser suficient. Ara també cal estar molt preparat físicament, perquè es valoren qualitats com la força, la velocitat, la potència o l’execució de les formes. Cal ser un atleta i entrenar molt, perquè no és un esport fàcil, tècnicament parlant. I a nivell mental, cal saber gestionar bé la pressió, perquè és un esport individual.

—Vostè competeix en la categoria sènior, de 40 a 49 anys. Perquè considera important entrenar i, encara més, competir, en aquesta edat?

—A nivell de salut és obvi que aporta un plus que, si no practiques esport de manera regular, no es té. A nivell mental, el fet de competir em manté motivada. Jo penso que l’important de la competició no és el dia del campionat, sinó tot el procés de preparació, l’entrenament i el compromís per anar a entrenar cada dia, encara que de vegades no se’n tingui ganes. Després, a la competició, passo tants nervis que alguna vegada he arribat a pensar que què estava fent jo allà. Però la competició és el que dona sentit a tot el procés.

—Ara que ja ha tornat a la competició, quins objectius es marca, de cara al futur?

—Tinc la mirada posada en un open que es farà a Istanbul a finals de setembre. Ara potser m’agafaré un parell de setmanes i després tornaré a entrenar de manera progressiva. Ara ja no ho vull deixar.