x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
10 º
9.36 Km/h
CBT
José Ramírez, al pavelló del Serrallo, on treballa pel CBT.

«M'agradaria que jugadors i pares pensessin en el CBT com en el club de tots»

José Ramírez, al pavelló del Serrallo, on treballa pel CBT.

Cedida

«M'agradaria que jugadors i pares pensessin en el CBT com en el club de tots»

El director tècnic de la base del CBT reconeix que «arrosseguem un problema d’instal·lacions des de fa molt de temps»
  • Redacció

Actualitzada 14/02/2019 a les 15:24

—Quants anys porta al capdavant de la direcció tècnica de la base del club?
—Aquesta és l’onzena temporada.


—Abans de ser director tècnic, què feia dins del CBT?
—Al CBT he fet de tot menys de jugador. Vaig entrar com a segon entrenador de la mà de Javi de Miguel a la temporada 1994-95. A partir d’aquí, vaig començar a dirigir equips com a primer entrenador, amb la confiança del que llavors era director tècnic Francesc Canals. Al club he portat totes les categories, des de cadets i juniors preferents, fins al segon equip masculí. També vaig estar d’ajudant en el cos tècnic del primer equip amb Porfirio Fisac, Salva Maldonado i Pep Clarós a LEB. A partir de la temporada 2005-06, vam entrar a la secretaria tècnica del club l’Aleix Boada, el Joan Sánchez el Laureà Català i jo mateix. En aquella etapa, vaig encarregar-me de la coordinació dels equips masculins, fins que em van nomenar director tècnic, el meu càrrec actual.

—Com és el dia a dia de la direcció tècnica?
—Hi ha una part burocràtica, que és imprescindible pel funcionament correcte de la base. Després, està el vessant esportiu, on fem un seguiment intern dels entrenaments i partits, amb comunicació constant amb tots els entrenadors de la base i un control de l’evolució dels jugadors, on sempre ens focalitzem. Per últim, hi ha un treball de detecció de talents dels jugadors de la província per tal de no perdre cap oportunitat de tenir als jugadors amb més projecció.

—Com ha evolucionat la pedrera del club en els darrers anys i com creu que es pot millorar?
—Hem passat d’un model de treball directe amb les escoles fins a la categoria cadet a un model més directe de gestió pròpia a partir de la categoria mini-preinfantil. Ens vam adonar que anàvem molt tard en comparació amb el nivell competitiu dels equips de Barcelona i vam decidir començar abans amb la selecció de jugadors. Això ens ha donat un afegit en la millora dels jugadors, ja que ara entrenen i competixen diàriament amb un nivell més alt, cosa que els exigeix més i on es produeix la millora. El problema que tenim, i que arrosseguem de molt de temps, és la manca d’instal·lacions. Aquí és on es podria millorar més, ja que amb un volum d’hores més gran i amb més qualitat, faríem un pas important, respecte a altres clubs de Catalunya.

—Com li agradaria que fos el bàsquet base del club?
—M’agradaria recuperar l’apartat social del club i que tots els jugadors i jugadores i, sobretot, mares i pares no pensessin amb el CBT només com a referent esportiu, sinó també com a un club de tots i per a tots, on poder viure amistats i experiències, a banda del bàsquet.

—En els darrers anys, bastants jugadors de la base han arribat al primer equip. Quina ha estat la clau de tot plegat?
—És un treball en equip el que ens dóna aquests resultats. A la secretaria tècnica parlem molt i de com fer les coses bé per a què els jugadors arribin. Treballem conjuntament amb els entrenadors. Carlos García aporta la seva experiència als joves formadors del club. Berni Álvarez té una relació molt directa amb l’entrenador del júnior i Héctor finalitza la secretaria tècnica organitzant els equips femenins. Tot plegat fa que el club sigui un referent de la província a tot Catalunya. També en el seu dia, com he dit abans, vam adaptar el nostre programa tècnic a un treball de sis temporades, desde preinfantil fins a arribar a categoria sènior, que ens està donant moltes alegries. Impregnar a tos els equips d’una mateixa manera de jugar i entrenar és una marca CBT que ens ha donat molts jugadors amb aquesta identitat i resultats. Però l’èxit resideix, sobretot, en tres aspectes. Primer el treball amb les escoles vinculades com Lestonnac, el Carme i Carmelites. Ells són la nostra principal base i fan un treball extraordinari del que el club i les pròpies escoles ens beneficiem. Després un treball enfocat a l’evolució individual dels jugadors, on primem la formació gradual dels jugadors davant del resultat immediat. La qualitat dels nostres entrenadors implicats en aquest fórmula ens ajuda a portar-ho a terme. I, per últim, un treball de detecció, on els millors jugadors de la província tenen un seguiment per part del club, i moltes vegades són convidats a formar part d’aquest projecte KM0.

—Pel que fa a la branca femenina, el club ha patit una davallada d’equips i jugadores. Què s’ha de fer per recuperar el terreny perdut?
—El club va apostar fort per un projecte de ciutat conjunt amb el Sagrat Cor-TGN. Vam aportar tot el nostre potencial humà, de jugadores, d’idees i entrenadors i no vam rebre res a canvi. I ara, el club s’ha de refer d’aquest projecte frustrat. Hem començat per dos camins. Per dalt i per baix. Amb un sènior femení i un mini femení que són actualment els nostres referents, i treballarem per anar cobrint totes les categories del mig, començant gairebé des de zero. Però, segurament més aviat del que la gent es pensa, tornarem a estar entre els millors clubs de Catalunya també a categories femenines. Només cal treball i dedicació amb la marca CBT, i d’això en sabem molt.

—Com valora els 40 anys d’història del club?
—Té molt mèrit que un club que es va fundar amb un grup d’amics segueixi sent un referent a l’Estat, a Catalunya, i a la província. Molta gent s’ha sumat al projecte del club, tot i les dificultats que té portar un vaixell d’aquest nivell. Això també té molt de valor, no només els que van començar, sinó els que després d’ells van creure que això era molt més que un grup d’amics. M’agrada ser crític també, i penso que, de vegades, s’ha actuat més amb el cor que amb el cap, i això el CBT sempre ho ha pagat. En molts sentits. Però, què seria del bàsquet sense arriscar?

—En els 40 anys d’història del club, amb quin moment es quedaria?
—Amb el play-off d’ascens a LEB davant del Gandia a la temporada 2001-02. Aquell pavelló del Serrallo ple a vessar en el cinquè partit encara em posa la pell de gallina.

—Com voldria veure al club d’aquí a 40 anys més?
—M’agradaria veure al CBT, tant al masculí com al femení, en categories professionals, amb les seves pròpies instal·lacions i sense angúnies econòmiques. Un club dels que tots els tarragonins estiguin orgullosos. M’agradaria que el CBT no només fos el referent, sinó la punta de la piràmide d’un projecte de ciutat. Temps al temps.
Temes relacionats
Comenta el contingut : «M'agradaria que jugadors i pares pensessin en el CBT com en el club de tots»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes