El Nou Estadi es queda tan fred com l'equip

Anar a veure un partit al Nou Estadi és sinònim de la màxima tranquil·litat. Si venen vint aficionats del Tenerife, i vuit d’ells criden, criden més que tu. Si juga el Barça-Atlético de Madrid i el dia no acaba d’acompanyar, la gent es queda a casa. I si, a més, el teu equip no et dóna cap argument perquè et quedis fins el final, marxes. Això sí, sense animar a l’equip, ni demostrar-li tampoc la teva disconformitat quan les coses van malament. Això sí, deixant de banda els joves que, com sempre, animen darrere del Gol de Muntanya, que cada vegada en són menys.

Aquest Nàstic no funciona gens bé a casa i, aquells que han pagat el carnet, ho comencen a posar de manifest. I és que, haver de veure les teves victòries per televisió, ha de ser un autèntic maldecap.

Un dia ple d’emotivitat

Menció a banda va tenir la càrrega d’emotivitat que va tenir l’enfrontament, sobretot pels moments previs. El minut de silenci que es va realitzar, respectuosament, abans d’iniciar el duel, va servir per donar l’últim adéu a tres persones molt especials per al club. Quini, exjugador i exdelegat de l’Sporting de Gijón i antic jugador del Barça, va morir aquesta setmana, i el club el va voler acomiadar. També a un dels més grans de la història del Nàstic, Ignasi Rojas. Joan Castell, periodista esportiu tarragoní que va morir a causa d’un càncer, també va estar molt present en el cor de tots els presents. El seu pare, la seva xicota, i la mare de la seva xicota també van acudir a l’avantllotja, convidats pel club.

Per cert, també estava convidat a l’avantllotja Javier Galera, el nen que pateix Niemann Pick i que va patir un atac d’epilèpsia durant el Nàstic-Zaragoza de fa dues setmanes després que els aragonesos marquessin el segno gol.