Folch: «El primer entrenament el vaig passar plorant dins el cotxe del pare»

«De petit, amb set anys, el pare em va inscriure al Santes Creus. Jo sempre he estat molt tímid i no volia. Recordo el primer dia d’entrenaments, plorant a dins el cotxe mentre veia la resta de nens passar». Són paraules del capità del CF Reus, Ramon Folch, a un auditori de joves estudiants de l’Institut Baix Camp.

El centrecampista (Reus, 1989), que és titulat en Enginyeria de Telecomunicacions i ha cursat un màster en aplicacions multimèdia, inaugurava ahir el curs escolar al centre amb un repàs a la seva trajectòria esportiva i vital que posava sota el focus públic per primer cop algun dels detalls del caràcter d’un dels futbolistes més reservats al vestidor roig-i-negre. Sota l’atenció plena dels adolescents, l’home de moda a Reus en els últims dies arrencava la intervenció: «Jo vaig ser, sóc, un nen igual com vosaltres».

Amb les estadístiques de les set primeres jornades de Lliga de la Segona Divisió a la mà, i un cop comptabilitzades també xifres de la cita amb el Rayo, Folch és el segon millor passador de la categoria de plata amb 439 passades que deixen una mitjana de 63 per partit. I un gol, el que va anotar precisament contra l’equip que dirigeix José Ramon Sandoval i que va mantenir els reusencs per davant al marcador fins al 93’.

En l’acte, en què Ramon recordava que «de ben petit vaig començar a jugar a futbol i a bàsquet perquè els pares hi estaven molt vinculats», el migcentre va desgranar algunes de les anècdotes més simpàtiques i curioses que deixa la seva carrera de futbolista. Com ara quan, també al Santes Creus, «va arribar el primer cap de setmana de partit i no em van avisar. Me’l vaig perdre. Hi vaig anar el següent, però tampoc no vaig poder jugar perquè s’havien oblidat de fer-me la fitxa».Després de les primeres passes a La Salle i a la Selecció Reus 2002, «Em vaig trencar la tíbia i el peroné i em van dir que mai no tornaria a jugar a futbol. Allò va ser un cop dur», apuntava el reusenc, a qui un segon diagnòstic va fer veure que «el realment perillós era que deixés de fer-ho. Em van posar una placa amb set claus i em vaig recuperar molt bé».

A Finlàndia i entre brasilers

La tornada als terrenys de joc va ser dura. No per la qüestió física, sinó perquè «no confiaven en mi, no em donaven minuts i jo volia treballar. M’era igual on jugués, només volia fer-ho». I així, aprofitant l’oportunitat d’una estada de prop de quatre mesos, va tastar el futbol finlandès.

«Compartia pis amb dos brasilers. Entre els tres, teníem només una clau que deixàvem a la catifa de l’entrada. Però, ells se n’oblidaven sovint i quedar-se fora de casa a Finlàndia... Ja em veieu agafant el banc del parc i enfilant-me per la finestra per entrar a casa meva. Podria haver acabat a la presó, perquè les lleis allà són més estrictes, però tot va anar bé», explicava entre somriures. En aquell moment, finalitzava els estudis de Telecomunicacions, carrera escollida perquè «tenia clar que volia fer una enginyeria, perquè la vida del futbolista s’acaba i no tot es pot quedar en allò, i vaig triar la que es cursava pel matí i que em permetia seguir jugant a futbol a les tardes».

«Treballeu i arribareu lluny»

En un salt al temps, ja com a jugador del Conquense, «les coses van ser diferents. D’entrada perquè vivíem en un xalet, érem sis i cadascú tenia la seva habitació». Entre tots, «formàvem una família i aquella unió ens va servir per mantenir-nos forts». L’ascens a Segona B aconseguit a Cuenca «va portar el Reus a fixar-se en mi. El club de la meva ciutat i d’on havia marxat per progressar em volia, i allò va ser el millor premi que podia tenir». «Estar a la Lliga professional a Espanya, qui m’ho havia de dir a mi?», es preguntava Folch encara amb la il·lusió del pas a Segona Divisió, i subratllava, com una lliçó final als joves de què s’ha convertit en referent, que «les coses mai no són fàcils i ningú no regala res. Treballeu, que ningú us digui que no ho podeu aconseguir. Treballeu molt perquè, si ho feu, podeu arribar molt lluny, fer qualsevol cosa que vulgueu».