Les dones dels Comalats reviuen

A Passanant, a la Conca de Barberà, no són molts al llarg de l'any. Tot just uns pocs més que a Belltall, poble amb qui està unit en una mena de cordó umbilical que aplega diversos nuclis més i que conformen l'espai comú denominat els Comalats. Però, per festa major, tot es capgira i s'omple de molta vida i activitat.

A Passanant s'han reformat els últims anys moltes antigues cases de pagès, moltes d'elles com a segones residències. I en festa major no és estrany que les institucions vulguin aprofitar la presència de gent per a fer arribar missatges de reivindicació o conscienciació. Així, s'instal·len punts lila promoguts pel Consell Comarcal o banderes LGTBI en espais públics. Enguany, però, l'Ajuntament de Passanant i Belltall, de la mà de la regidora Anna Piella, ha fet una aposta per la reivindicació de gènere, organitzant una exposició que amb el nom ja fa una declaració d'intencions: Les veus silenciades dels Comalats. Les dones i els quatre elements: l'aigua.

Ha estat oberta durant la festa, fins aquest diumenge, ocupant la sala d'actes de l'ajuntament. No era una mostra amb moltes pretensions, però ha barrejat amb encert i simplicitat elements etnogràfics amb d'altres de simbòlics. La sala sembla com un habitatge d'època on una part destacada l'assumeix la cambra principal, l'habitació familiar, allí on les dones assumien el rol que la societat del moment els havia atorgat com a feina, el de parir, dur la família, treballar al camp... Però sense cap mena de poder real fora de les parets de la casa. Totes les peces han estat cedides pels veïns, és a dir, que són testimonis d'un passat real i tangible.

Hi ha peces ben curioses que el temps i la modernitat ha fet desaparèixer de la quotidianitat. Una xocolatera petita per la llevadora o a la mare defallida després del part; el burro o ruc escalfallits, que es posava sota els llençols deixant lloc per un recipient amb brases, i d'altres que potser són de costums més localistes, com el càntir que, ple d'aigua o confits, el pare trencava al mig del carrer per fer saber al poble que havia nascut un fill mascle.

En un racó de la sala, tapada per una mantellina, es pot trobar una peça simple, però definitivament aclaridora del paper de les dones al llarg de bona part de segle XX: una teula. No era una teula per a fer terrats. L'havia de fer servir la dona quan, complida la quarantena després del part (un període en què no li era permès sortir de casa perquè la consideraven impura), havia d'adreçar-se a l'església per rebre, ella i el nadó, la benedicció del capellà. Calia que anés fins al temple amb la teula sobre el cap, per a evidenciar que encara era sota sostre i no incomplir així amb el confinament que marcava la tradició.

El simbolisme de la teula està present també als quadres que completen l'exposició. Es tracta de fotografies de dones del poble, però totes elles cobertes d'una teranyina de fils que les deixa en un segon terme, mai sent protagonistes. Com marcava la tradició.

L'exposició ha finalitzat aquest diumenge, però quedarà com a llegat un catàleg/document, elaborat per M. Alba Minguell, on es recullen els testimonis de les dones grans del poble, explicant les seves experiències i com eren menystingudes i invisibilitzades. «Hi havia un home que quan li van preguntar: Què heu tingut? Va respondre: Ves! Cugula [mala herba] un altre cop», es pot llegir, en veu d'una de les dones que presta el seu testimoniatge.

El projecte de l'exposició ha començat amb l'aigua d'element protagonista i, per als pròxims anys, està previst completar els tres elements primaris vinculant-los també amb altres aspectes de la història local des d'una perspectiva de gènere.