«Els primers anys del segle passat són una època amb una novel·lística apassionant»

—Ha escrit una novel·la en què les dones són les grans protagonistes, amb el paper principal per a Júlia Queralt-Robuster. Com ens la presentaria?

—Quan vaig començar a pensar en la novel·la, vaig partir d'un fet: si a dia d'avui la dona encara està lluny de l'home en qüestió de drets, tot i haver fet un avenç exponencial, com devia estar fa cent anys? Així és com vaig ubicar la història a començaments del segle passat, una època que no ha estat tan descrita com altres i que té una novel·lística apassionant. Hi ha pistolerisme, un feminisme naixent, el catalanisme, la moda, els bojos anys 20… Em situo en una època en què la dona treballa només com a obrera en jornades maratonianes per un sou misèrrim. Molt poques dones tenien la possibilitat d'accedir a treballs més ben remunerats i que requerissin una formació. És en aquest context on trobem la Júlia, que és filla d'una família burgesa i, per tant, amb la capacitat de formar-se, i amb la sort de tenir una àvia que es preocupa per ella, conscient que és l'esglaó feble de la cadena.

—Precisament és aquesta àvia Enriqueta qui desencadena la rebel·lió de la Júlia, tot i que ella mateixa també ha perpetuat el masclisme a la família.

—Sí, el paper de l'àvia és interessant perquè comença a lligar amb el feminisme conservador de Francesca Bonemaison. Ho fa després d'haver constatat que, a causa del seu propi masclisme, ha maleducat el seu fill, i que això té conseqüències per a la neta. Ella no vol que això es perpetuï en el futur, així que aboca tota la seva força en què la Júlia pugui formar-se i tingui un criteri propi que la faci mestressa del seu destí.

—El tercer vèrtex del triangle de dones sobre el que se sustenta la història és Inés, que representa la dona obrera. Quin és el seu paper?

—La Inés no treballa en una fàbrica, però forma part del servei de la família, perquè és la filla del xofer. Ella aprofita les engrunes que li deixen, participa en les classes de costura, fa repàs a la tarda amb la Júlia… L'amistat entre la dona burgesa i la dona obrera és, en definitiva, el que justifica el llibre. En una societat polaritzada com aquella, en què no hi havia acord ni consens entre empresaris i treballadors, amb molta violència, morts al carrer i pistolerisme, aquell primer feminisme conservador fa que la dona burgesa i la dona obrera tinguin un àmbit en comú, que no és altre que l'àmbit vinculat al gènere, i això està representat en aquests dos personatges. També em serveix per explicar que contra la violència i el desacord, la formació i la cultura ens poden ajudar.

—La història és també un petit homenatge als llibres, i ens parla d'un lloc real, la Biblioteca Popular de la Mujer. Què era aquest espai i amb quina finalitat es va crear?

—A la novel·la m'ha agradat jugar amb personatges de ficció i personatges reals. La Francesca Bonemaison és real i va crear a la Capella de Santa Anna de Barcelona una zona de biblioteca perquè les dones, en sortir d'ofici els diumenges, hi poguessin anar a llegir. Amb el temps es va acabar adonant que l'única manera que tenia la dona de rebaixar la tensió social era que anarquistes i burgeses es trobessin en un espai comú i que, després, cadascuna pogués influir en el seu home respectiu, burgès o anarquista. Estem parlant d'un feminisme molt conservador, que té Déu al centre i que considera que el paper de la dona és procrear, però també que la dona ha de tenir prou formació per poder afrontar els problemes de la vida sense dependre exclusivament de l'home.

—Jordi Évole afirma a la portada del llibre que la seva novel·la descriu amb precisió la Barcelona de principis del segle XX, però que podria estar parlant del que ens passa avui dia. Quins paral·lelismes es poden establir?

—Hi ha mimetismes espectaculars. A la novel·la assistim a un règim de restauració borbònica després de la Primera República. Ara estem en un règim de restauració borbònica després de la Segona República, que mor de forma dramàtica amb el cop d'estat de Franco, la guerra civil i el franquisme. Llavors hi havia dos reis, Alfons XII i Alfons XIII, ara en tenim dos, Joan Carles I i Felip VI. Aquell règim era conegut amb el nom de tornisme, perquè els partits lliberals i conservadors s'anaven tornant en l'exercici del poder, igual que passa ara amb PP i PSOE. En aquell moment, quan per governar calia algun tipus de falca, els regionalistes la donaven, igual que ha passat aquí fins al procés, quan els nacionalistes sempre han ofert el seu suport per garantir l'estabilitat. Però, sobretot, i de manera molt important, en aquell moment era impossible el diàleg, les posicions estaven molt radicalitzades, igual que ara. Aleshores es va intentar que la dona aportés sentit comú. Jo penso que, ara, una de les eines cabdals per acabar amb la polarització política i social passa pel feminisme.