«En arribar a un poble abandonat proposo seure en un pedrís i imaginar la gent»

Gener Aymamí (Reus 1951) és diplomat en Arqueologia Hispànica per la UB i ha estat durant vint-i-cinc anys responsable de la revista Excursionisme de la UEC. També ha presidit la Unió Excursionista de Catalunya, tasca per la qual li fou atorgada la medalla de la UEC. Des de l'any 2004 i fins al 2016 fou vicepresident de la Federació Catalana d'Espeleologia. És autor de nombrosos llibres dedicats a l'excursionisme i a la divulgació del patrimoni.

—Al Camp de Tarragona hi tenim molts despoblats?

—En aquest llibre proposo rutes fins a quinze, però he afegit una llista amb cinquanta despoblats més. Diria que, de Catalunya, on n'hi ha més és al Pallars. Pel que fa al Camp de Tarragona, la comarca on n'hi ha més és la Conca de Barberà, segurament perquè és la més gran i el territori no és tan assequible, amb grans muntanyes i barrancades.

—Quan es produeixen els despoblaments i què els motiva?

—Els nuclis més ben conservats es van despoblar a mitjan del segle passat, perquè als pobles més grans hi havia més facilitats. Als nuclis isolats no hi havia metge ni escola, havies de caminar una hora fins al poble més proper, també per anar a mercat, i els camins eren dolents. La gent va descobrir que anant, no ja a Tarragona, sinó al poble més proper, ja tenia serveis. I la gent jove, si a casa no tenien grans extensions de terra o ramats, marxaven. Encara que haguessin de fer igualment de pagesos, però trobaven unes condicions de vida que al seu poble no tenien. Després, també faig esment de nuclis que es van abandonar abans, durant les carlinades, per exemple, o a causa de la fil·loxera.

—De tots els despoblats del llibre, quin és el més conegut i quin li resulta més interessant?

—El que coneix tothom és la Mussara, perquè està en un lloc enlairat, molt bonic, encara que cada vegada en queda menys. Vint anys enrere hi havia unes parets molt fermes al costat de l'església, i ara no arriben al metre i mig… Els més desconeguts potser són els de la Conca de Barberà i pel que fa al Tarragonès, hi ha una passejada coneguda però curiosa, que és de Torredembarra a Tamarit, fins a l'antic poble que estava a redós del castell. Fins no fa gaire encara se'n veien algunes parets, però l'última vegada que hi vaig anar vaig veure que havien eixamplat l'aparcament i algunes parets ja no hi són.

—Els nuclis, tot i estar abandonats, conserven encara un interès patrimonial?

—Sens dubte. Encara que hi veiem quatre pedres, allò era un poble, i s'hi va viure. Caldria, com a mínim, conservar el que queda. De vegades veiem que hi han passat brètols que han fet pintades, han trencat portes i finestres o s'han emportat coses. Quan un poble s'abandona, irremeiablement es va enderrocant, però si ja està mig mort no l'hem d'acabar de rematar, deixem-lo tranquil. Si el comparem d'aquí a vint anys ja veurem que en queda menys de la meitat, però és una cosa que no cal que l'accelerem. El que jo recomano, en arribar a un poble abandonat, és seure en un pedrís i imaginar que per allà hi passava gent per anar al tros, o que en aquell lloc hi jugaven nens.

—La degradació d'aquests llocs és inevitable, doncs?

—Penso que, en molts aniria bé, si no rehabilitar, almenys fer una intervenció per consolidar el que queda. De totes maneres he vist que en alguns pobles s'estan recuperant cases o s'hi fan cases rurals, tot i que al darrere es veuen les runes, no sembla que estiguis en un poble abandonat. O també tenim el cas d'El Fonoll, el poble abandonat que avui és un poble naturista. Però n'hi ha que, irremeiablement, estan perduts.

—Com són les rutes que proposa?

—Són molt assequibles, d'una durada de tres hores. La més curta és de 5 quilòmetres i la més llarga en té 17 i amb desnivells que van dels 130 metres als 540 metres. Totes són fàcils excepte dues, de dificultat mitjana.