Diari Més
Gerard Gavaldà Maqueda.

Picapedrer

Societat

«Treballar a la Sagrada Família és dur, però també molt il·lusionant»

El picapedrer de les Borges del Camp ha rebut de mans del president Quim Torra el Diploma de Mestre Artesà

Gerard Gavaldà el passat dilluns a les Borges del Camp.

«Treballar a la Sagrada Família és dur, però també molt il·lusionant»Gerard Martí

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

—Qui va ser el seu mestre d’ofici?

—El meu avi. El meu rebesavi, Josep Maria Maqueda Samper, que era alacantí, se’n va anar a Andalusia amb el negoci del marbre. Més endavant el va enxampar la Guerra Civil i va perdre les pedreres, però malgrat això va seguir treballant. El meu avi, després de fer la mili a Roses, va venir cap aquí i es va casar. A les Borges hi va muntar una empreseta, i feia molins d’oli i farina tradicionals, i també molt de bordillo de llamborda. Al cap del temps va muntar una companyia amb un home de Riudecols que es deia Joan Puig Pedret. I va treballar sempre, fins que es va jubilar. Llavors, vaig sortir jo, com un bolet, dient que volia continuar l’ofici. A casa primer van ser reticents, per la duresa de la feina, però jo els vaig fer xantatge emocional, dient-los que me n’aniria a la competència, i al final van acceptar. L’avi em va ensenyar a arreglar els molins, vam fer molta façana, xalets, focs a terra, escuts, detalls molt personalitzats.

—Així doncs, tot i conèixer per l’avi la duresa de l’ofici, va voler ser picapedrer. Per què?

Penso que un dels motius ve de l’època quan jo era petit, i veia com la gent venia a casa a buscar l’avi. Deien que ningú altre els podia fer la feina, ningú els ho sabia arreglar, si no era ell. Com passa sovint, els de fora donen valor al que tens a casa. A més, molta gent, amics de l’avi, em deien que havia d’aprendre el seu ofici. Així que, just acabats els estudis, vaig començar a treballar amb ell al poble de Siurana.

—Quines altres feines ha fet?

—Sempre he anat tombant. Vaig estar un temps en una empresa de restauració d’edificis públics i monuments. Després, també vaig treballar una temporada amb un company de la Selva, el Florenci Andreazini, amb qui vaig aprendre moltíssim, i encara fem algunes col·laboracions junts. També amb un company de Vilaplana, l’Àlex Masdéu, amb qui vam estar molt de temps treballant a la Catedral de Tarragona i en edificis públics.

—La feina de picapedrer ha canviat molt, des que la feia l’avi?

—La part manual continua sent gairebé igual, és com sempre. El que ha evolucionat moltíssim són els passos previs, l’extracció de la pedra. Abans es treia a base de llençar barrenades de manera manual. Després es feien tascons picant amb el mall, i anar fent blocs, però sempre de format petit. Avui dia, les maquinàries grans et tallen mitja muntanya.

—És un ofici viu, a casa nostra, el de picapedrer?

—Jo diria que està una mica en stand by. Ni perd, ni guanya, anem aguantant els que som. La majoria de picapedrers de Catalunya ens coneixem, tenim un grup, que devem ser entre trenta i quaranta, i anem fent trobades.

—Hi ha escoles on es pugui aprendre l’ofici?

—No, a Barcelona hi ha molt poca cosa. I a nivell estatal, només una escola a Galícia. Però la professió allà és molt diferent de la de Catalunya. Des del meu punt de vista, el Modernisme va fer que aquí l’ofici fos molt més creatiu. Companys de la resta de l’estat, que són grans picapedrers, no tenen aquesta influència. Hi ha molts companys gallecs que són molt bons però els falta aquell puntet que els diries: llença’t!

—Ara està treballant en la Sagrada Família de Barcelona.

—Sí. Fa uns cinc anys, estava arreglant uns molins d’oli i em va trucar el meu company Àlex Masdéu per dir-me que hi havia una feina a la Sagrada Família on potser hi tindria cabuda. Em van fer una prova i vaig haver de tallar blocs amb tascons segons el mètode tradicional. Els vaig agradar i em van agafar. En vaig sortir molt content, però en arribar a casa i llegir els papers, vaig pensar mare on m’he ficat. A la Sagrada Família he fet els blocs de la Sepultura de Jesús, i crec que és el projecte més bonic que he fet mai. Considero que, el que he fet allà, és l’essència de tot el que havia après aquí. Després, al cap de poc temps, em van trucar de d’una empresa d’Ulldecona, Marbres Castell, per demanar-me si volia col·laborar amb ells en la confecció de la Torre de la Mare de Déu, també a la Sagrada Família. Vaig acceptar, i ara ja estem treballant en la Torre Central. És un projecte dur i ambiciós, però que també emociona.

—El president Quim Torra li va fer entrega el passat mes de desembre del Diploma de Mestre Artesà. Com va rebre, aquesta distinció?

—Molt content. Primer, pels tres companys que em van avalar: el Jordi Barbany, el Florenci Andreazini i el Ferran Brunet. Després, també va ser emotiu, és bonic que et reconeguin la feina i l’ofici.

—Té algun aprenent a qui ensenyar aquest ofici?

—No tinc ningú, ni hi he arribat a pensar mai. Crec que aquestes coses han de sortir com els bolets. Hauria d’aparèixer algú com jo li vaig aparèixer a mon avi. Però no em tanco en banda a ensenyar l’ofici, si els que em van ensenyar a mi, haguessin pensat així, jo ara no seria picapedrer.

tracking