x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
12.61 º
5.4 Km/h
Joan Cavallé Autor de 'Les benaurances' (Angle Editorial) Cultura
Joan Cavallé, aquest dilluns, al carrer de les Moles de Tarragona.

«M'agrada involucrar el lector, és un joc que trobo divertit»

Joan Cavallé, aquest dilluns, al carrer de les Moles de Tarragona.

«M'agrada involucrar el lector, és un joc que trobo divertit»

L’escriptor alcoverenc acaba de publicar un recull de tretze relats que presentarà el 28 de novembre a l’Antic Ajuntament de Tarragona

Actualitzada 12/11/2019 a les 12:11

Les benaurances remeten al passatge bíblic del Sermó de la Muntanya. Aquests textos han estat el punt de partida del seu treball o ha sigut a l’inrevés?
—Una mica de cada. Jo escric contes de manera continuada i, quan em plantejo fer un recull, busco punts de connexió. Em vaig adonar que molts contes que tenia escrits feien referència a la recerca de la felicitat i als caràcters que davant la infelicitat senten resignació i als que lluiten per aconseguir la felicitat. Sempre he fet moltes referències als textos bíblics, que constitueixen el meu pòsit més antic de lectures i que sempre m’ha donat molt de joc, tant en els textos narratius com en els teatrals. Vaig veure que, en molts dels contes, hi sortia la fórmula de les benaurances, i vaig pensar que el títol havia de ser aquest. Però també en vaig escriure algun més, així que una part dels relats són previs i uns altres són posteriors.


—En les històries ens trobem personatges resignats i altres que planten cara als infortunis que se’ls presenten. Com ha conjugat aquestes actituds?
—No vaig pensant que faré un personatge que lluita o es resigna, sinó que penso en un personatge i la història que l’envolta, i conforme el desenvolupo, veig si per coherència ha de ser resignat o no. I així es van alternant unes actituds i unes altres, des del primer conte, Dona amb una sola cama, que planteja la història d’una dona que té una vida feliç i de sobte pateix la desgràcia que ja recull el títol. Això fa que es desencadenin tot un procés de desgràcies successives, i a partir d’aquí se li planteja el dilema. Com ho afronta no ho tinc prèviament pensat, és construint el personatge que va requerint que la seva actitud davant la vida sigui la que és.

—També hi ha presència d’elements fantàstics o sobrenaturals que els personatges assumeixen també amb naturalitat, i aquesta mateixa resignació.
—Sí, hi ha dos tipus de contes que s’englobarien en això. Un és Les aparicions, que no deixa de ser un conte realista, perquè hi ha moltes persones que diuen que n’han tingut, i si ho descrius des de fora, estàs fent realisme, perquè aquelles persones diuen que han vist allò. Però hi ha un altre tipus de relat que és el que té un envoltori fantàstic, una societat que no és realista, com per exemple L’excepció. Aquests estan plantejats com una metàfora de la realitat, a través d’una cosa no real expliques coses reals, que en aquest cas és també l’efímer de la felicitat. Les persones que són el centre d’atenció d’aquesta història estan en el punt més alt de la felicitat, però un no-res pot fer que tot allò es desinfli com un globus.

—La felicitat o la seva recerca, plana per tot el llibre, i queda ben definida en el primer conte, en què un personatge clama que Es pot ser feliç, del tot, durant un temps. Es pot ser una mica feliç tota la vida. Però ningú no pot ser feliç del tot i per sempre.
—Sí, i hi ha una segona cosa que també plana al llarg del llibre, i és que la felicitat dels altres fa ràbia, contrasta amb la infelicitat pròpia. Tot això forma part de la cultura popular, i ho tracto amb naturalitat, com una cosa que forma part de la condició humana. En aquest sentit, per exemple, al conte Braços, mans i també paraigües, que és una suma de fets reals, parlo d’una manera d’afrontar la vida que en alguns aspectes està superada, però no per a tothom. És una història d’actualitat, en què apareix la violència masclista, i com en determinats entorns o èpoques això es veu com una cosa natural.

—En el primer conte també s’afirma que El destí és un tigre. De nou, la no lluita resignada.
—Hi ha moltes frases d’aquestes, contundents que, en realitat, cal tenir en compte que les diu un narrador i, per tant, s’han de contextualitzar en l’opinió de qui està fent la narració. Però efectivament, en el context de la senyora Edelmira Clols, que fa vaticinis, el destí és un tigre perquè no es pot lluitar contra ell, és molt voraç i has d’anar molt al tanto. Això contrasta amb la persona que és la protagonista del relat, i que lluita contra el tigre d’una altra manera.

—En els relats hi ha un joc narratiu molt interessant. Amb quina intenció?
—És una cosa que he buscat expressament. Parteixes del fet que la història l’explica un narrador impersonal, l’explicador del conte, per entendre’ns. Però a mi m’agrada molt involucrar al lector. En molts d’aquests contes he fet que, en un determinat moment del relat, el narrador s’adreci al lector però no com a lector, sinó com a tercer o quart personatge del relat. És un efecte que m’agrada molt, un joc que trobo divertit i que espero que al lector li causi una impressió en determinats moments. Al conte que es diu Olívia, per exemple, tu estàs escoltant el que et diu per telèfon l’actor que relata la història, i per tant, tu, automàticament, ets una jove becària periodista.
Temes relacionats
Comenta el contingut : «M'agrada involucrar el lector, és un joc que trobo divertit»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes