Martí Gironell: «Paul Newman explicava que no seria el que va ser sense Jean leon»

—Qui és Jean Leon, el protagonista de la seva novel·la?

—Per presentar Jean Leon he de parlar de Ceferino Carrión, un jove nascut a Santander que s’acaba convertint en Jean Leon perquè marxa de l’Espanya fosca i franquista que no li dona cap possibilitat de fer realitat els seus somnis. Se’n va cap a França i d’allà als Estats Units. En aquesta fugida hi ha un fet que m’agrada destacar, perquè mostra la tenacitat del personatge: després d’intentar-ho set vegades, és a la vuitena que aconsegueix embarcar-se com a polissó en un vaixell que el portarà fins a Nova York. D’allà farà el salt a Los Angeles on, per un cop de sort, entrarà en contacte amb Frank Sinatra, Paul Newman, James Dean, Natalie Wood i tota una sèrie d’actors que en aquell moment encara són aspirants. Jo el presento com un home fet a si mateix i un somiador però, sobretot, és un lluitador.

—Com li arriba aquesta història?

—M’arriba gràcies al llegat que va deixar, que és el seu vi, el Jean Leon. El Mundo Catalunya ens va reunir a una colla d’escriptors per fer un especial sobre les adaptacions literàries. Ens van posar una ampolla de Jean Leon sobre la taula i ens van explicar la història que hi havia al darrere. Jo em vaig mirar els meus companys de taula i els vaig dir que si ningú volia aquesta història, me la quedava jo. L’endemà ja em posava a treballar.

—Quines fonts li han servit per reconstruir la història del seu protagonista?

—Em feia molt de respecte. D’una banda, perquè estem parlant d’una època que encara és molt present, dels anys 50 als 80. I de l’altra, perquè dels actors i actrius se n’ha escrit i rodat moltes coses. Però he treballat a partir del que el mateix Jean Leon va deixar explicat en entrevistes, i també d’una biografia que va escriure el periodista Sebastián Moreno. D’altra banda, he parlat amb la seva germana, que viu a Barcelona, amb el seu fill, que és a Tailàndia, i amb el Jaume Rovira, l’enòleg que el va ajudar a fer el vi. Amb tot això m’he fet una composició important del personatge. Pel que fa als actors i actrius, vaig mirar-me un documental d’Agustí Vila, 3055, on parlen de Jean Leon com si fos un déu petit. Posar en ordre tota aquesta informació era difícil perquè hi havia el perill d’acabar fent un catàleg d’anècdotes, però al final es tracta de parlar dels personatges que van ser clau en la seva vida: Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Liz Taylor i els presidents Kennedy i Reagan.

—Ha gaudit amb l’exercici literari de donar veu a aquests ídols del cinema?

—Sí, ha sigut molt divertit però alhora molt respectuós. És a través dels ulls de Jean Leon que en veurem la part més humana, perquè els té a cau d’orella i hi fa amistat. Quan sents Paul Newman explicar que no hauria sigut el que va ser sense els consells de Jean Leon, que a més li va ensenyar a menjar, no costa tant acostar-se a la part més humana del personatge, del mite.

—Què porta Jean Leon a retornar a Espanya, d’on en va fugir?

—De nou, la seva tenacitat. Ja havia fet realitat un dels seus grans somnis, obrir un restaurant, La Scala. Però es troba que no té un vi que el satisfaci prou a ell i a les seves estrelles, així que decideix fer-lo ell. Per això torna al Penedès. Allà de nou trenca amb la manera tradicional de fer vi, arrenca les varietats locals i en planta de foranes, però el temps li acaba donant la raó.

—Ha guanyat el premi Ramon Llull. Què ha significat per a vostè aquest reconeixement?

—M’ha fet molta il·lusió. Jo soc molt d’anar amunt i avall explicant les meves novel·les, però si a sobre ho fas amb l’empenta del Ramon Llull, la pedalada encara és millor.