«Els autocars són l'amor de la meva vida, la meva passió»

La fascinació pels tractors, els trens o els cotxes de bombers són habituals en els nens petits. El que ja no és tan comú és quedar-se embadalit mirant els autobusos, com li passava a Casimiro Gualt, que de molt petit ja sentia passió per aquests grans vehicles de transport de viatgers. I el que tampoc és habitual és arribar a l’edat de jubilació havent convertit aquella fascinació en el seu ofici. En Casimiro ha estat, durant més de quaranta anys, el ‘conductor dels autobusos de Vila-seca’, i segurament per aquest motiu no pot caminar pel carrer sense saludar un o altre: qui més qui menys tothom ha pujat a un autobús del Casimiro en algun moment de la seva vida.

«Em vaig jubilar l’octubre de l’any passat, i des dels 14 anys que no havia parat mai de treballar», apunta Casimiro. Primer, com a mecànic, però ja amb la mirada posada en els autocars. Ben aviat va començar a conduir-los, i al cap d’uns anys va començar a treballar a la companyia Llosa, on acabaria passant la major part de la seva vida. Admet que poc després de jubilar-se li havien caigut les llàgrimes en veure passar algun autocar, però ara ja s’ha habituat a no conduir-los. «Els autocars són l’amor de la meva vida, la meva passió. El problema és que fent aquesta feina la dona i els fills s’han d’acostumar a viure sense tu, perquè passes molt de temps fora. Cal trobar una persona molt comprensiva», assegura.El Casimiro sempre ha fet transport discrecional, a comanda, i per això ha recorregut Europa gairebé de punta a punta. Això no obstant afirma que mai no s’ha sentit sol, perquè ha tingut la gran sort de trobar el millor company de viatge: «he passat 36 anys viatjant amb la mateixa persona al costat, Isidoro Paz, que és el millor professional de la província de Tarragona i també la més bona persona. Me l’estimo moltíssim i mai no hem tingut ni una petita discussió».

A més de transportar viatgers, en Casimiro també ha conduït els escolars del municipi en totes les ocasions que aquests han fet sortides. Als nens i nenes només els demana una cosa: «heu d’estar ben assegudets i amb el cinturó cordat». Si el viatge és llarg i volen música o una pel·lícula els la posa, però si és curt, els recomana que mirin per la finestra: «els dic ‘mireu lo panorama que és més boniquet, per veure la televisió ja us esteu a casa». Amb molt bon humor Casimiro Gualt apunta que els nens cada cop són «més ‘traviesos’».

Sentit comú i prudència

Després de tota la vida treballant, Casimiro té molt clar quines són les característiques d’un bon conductor d’autocars: «cal tenir molt de coneixement, molta paciència amb la gent i molta prudència». La son és, al seu parer, el principal escull a la carretera, i per combatre-la només hi ha un secret: el sentit comú. «El límit que tenim nosaltres són l’alcohol i la son. L’alcohol el podem dominar. La son no es pot dominar, quan et pega, et pega. En tots els anys que he conduït només he parat una vegada, però he sabut reconèixer que m’adormia. Si no paro, segurament ara no seria aquí», apunta.

En tot aquest temps en Casimiro també ha vist com evolucionaven els vehicles, tant pel que fa a la potència com a les prestacions. «Als anys 80 viatjàvem amb Pegasos de 260 cavalls, i qui en portava un d’aquests era ‘el rei del mambo’. Quan venia una pujada, si no agafaves fort el volant, se’n tornava. I quan canviaves de marxa, tots els passatgers anaven fent reverències. Avui tenim autobusos de 460 cavalls, 15 metres i 71 places que són la repera».

Ara, gairebé mig any després de jubilar-se, el Casimiro ja ha trobat una altra afició que li omple el temps: dos trossos de terra i un maset que s’ha arreglat. «A casa no hi puc estar, sóc com un moixonet d’aire, si em tanques al pis em moro en quatre dies», afirma. I s’acomiada assegurant que està satisfet perquè s’ha guanyat la vida amb un ‘hobby’. «La dona sempre m’ho ha dit: sembla que t’hagis casat amb un autobús. Però bueno, no ens ha anat malament».