Societat
Un llibre descobreix les ombres de la tragèdia de l'Espà, l'accident més greu de la història de la mineria a l'Estat
Molts dels 34 miners morts tenien noms falsos i van ser enterrats sense saber la seva vertadera identitat
Un llibre descobreix les ombres de la tragèdia de l'Espà, l'accident més greu de la història de la mineria a l'Estat
El 10 d'abril del 1944, en una galeria de carbó de la mina Clara, a l'Espà (Berguedà), hi van morir 34 miners. És l'accident amb més víctimes mortals de la història de la mineria a l'Estat, però se n'ha parlat poc. Ara, la periodista Maria Favà (Barcelona, 1949) publica 'La mina de la mort', una exhaustiva recerca oral i documental que reconstrueix la història i confirma el que l'autora sospitava que era una llegenda: que molts miners morts tenien noms falsos i van ser enterrats sense saber la seva vertadera identitat. «Eren represaliats que escapaven del franquisme, i aquí no es demanava papers a ningú perquè això era el cul del món», subratlla. Amb aquest llibre, l'editorial Gavarres inicia la col·lecció 'Periodismes'.
'La mina de la mort' és la primera obra que parla sobre aquest sinistre, el llibre recull el context polític i social de l'època, narra la duresa del treball de la mineria i explica com l'accident, marcat per la corrupció i la manca d'informació, suposa un dels fets més tràgics de la postguerra espanyola.
De les 34 víctimes, només n'hi havia una de catalana. La resta venien d'Almeria i, en concret, vuit d'elles del poble de Serón. Van ser enterrades amb noms falsos i les famílies mai van rebre les indemnitzacions que els pertocaven.
En declaracions a l'ACN, la periodista Maria Favà assegura que tenia el sentiment que havia d'escriure aquest llibre «per la memòria d'aquesta gent que, fins ara, mai ha estat reivindicada». «És un llibre que m'estimo molt pel contacte humà que he tingut amb la gent, les seves històries», afegeix.
A 'La mina de la mort', Favà recull els noms i cognoms -siguin reals o falsos- dels 34 miners morts que van ser enterrats al cementiri parroquial de l'Espà. L'autora lamenta la deixadesa del cementiri que, fins i tot, deixa a la vista alguns ossos, i també el fet que no hi ha cap placa que els recordi. «Es mereixen un homenatge digne», afegeix.