x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
12.04 º
3.708 Km/h
La pandèmia del coronavirus
La infermera de crítics de l'Hospital Clínic Raquel González Urria vestida amb un EPI en una zona d'UCI amb pacients ingressats a causa de la covid-19.

Professionals del Clínic recorden el primer cas de covid-19: «Hi havia incertesa però teníem una energia increïble»

La infermera de crítics de l'Hospital Clínic Raquel González Urria vestida amb un EPI en una zona d'UCI amb pacients ingressats a causa de la covid-19.

Professionals del Clínic recorden el primer cas de covid-19: «Hi havia incertesa però teníem una energia increïble»

Una infermera i un metge diuen que estaven preparats per una malaltia emergent però no imaginaven el que vindria després

Actualitzada 21/02/2021 a les 11:18

La infermera Raquel González Urria i el doctor Daniel Camprubí formen part del 'grup Ubuntu', un equip multidisciplinari i especialitzat de l'Hospital Clínic que fa anys que es preparava per l'arribada d'una malaltia altament transmissible com la covid-19. Aquest grup va participar del primer diagnòstic a Catalunya, el 25 de febrer, i va fer el seguiment de la pacient. Els dos professionals coincideixen a recordar aquells dies amb la «incertesa» d'afrontar-se a una malaltia desconeguda, però sense tenir por, sobretot per la seva formació, i amb una «energia increïble» per trobar-se davant d'una gran responsabilitat. Però no s'imaginaven tot el que vindria després i és ara, diu González Urria, quan és més complicat: «Estem més decaiguts».
 
'Ubuntu' és una paraula africana que significa «Jo sóc perquè tu ets». Així es presenta el grup amb diferents perfils -metges, infermeres, encarregades de la neteja, entre altres- i de diversos serveis de l'hospital especialitzat a detectar alertes i muntar protocols per a aïllaments d'alt nivell. Precisament, per aquest grau d'especialització, es trobaven a primera línia quan el tsunami de la pandèmia va arribar a Catalunya, on l'Hospital Clínic de Barcelona és el centre de referència per a aquestes situacions.


«Estàvem esperant que tard o d'hora arribés el primer cas, era qüestió de temps», explica el doctor Daniel Camprubí, metge especialista del Servei de Salut Internacional del Clínic, en una entrevista a l'ACN sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya, el 25 de febrer del 2020, quan 'covid-19' encara sonava estrany.

Les setmanes prèvies, professionals del Clínic ja havien començat a doblar torns i feien proves a les persones que presentaven símptomes i havien estat en zones amb transmissió comunitària coneguda. D'aquells dies, recorda un «cert grau de frustració» per testar menys del que els hauria agradat, si bé la capacitat per fer-ho era reduïda i els criteris estaven estandarditzats a nivell europeu. «El que hem après és que la velocitat per testar a nivell burocràtic no és la que ens agradaria a nivell clínic», diu.

«Fa anys que ens estem entrenant per a la propera malaltia que vingui, sigui un coronavirus, una Ebola o Lassa. En aquest sentit estàvem tranquils; sabíem com actuar. Òbviament la primera vegada que entres a veure un pacient i saps que no és un simulacre genera una mica de nerviosisme, però por, et diria que no», destaca Camprubí sobre el 'grup Ubuntu'.

«Estava a casa quan em van trucar per activar-me per a la guàrdia del primer cas. Estava tranquil·la i em sentia segura per aquesta formació extra en aïllament», coincideix Raquel González Urria, infermera de l'Àrea de Vigilància Intensiva (AVI). «Hi havia incertesa. Ningú sabia què venia, però també notàvem una responsabilitat molt gran i ho vam encarar amb moltíssimes ganes i una energia increïble», afegeix.

«Teníem el punt de nerviosisme d'estar afrontant una malaltia que desconeixem. Seguim tenint molts interrogants, però els de les primeres setmanes eren grandiosos», reflexiona Camprubí. D'altra banda, en aquell primer diagnòstic, d'una dona italiana de 36 anys resident a Barcelona, van comptar amb la «tranquil·litat» que era una persona amb poc risc de complicacions de la malaltia, com també ho van ser els següents pacients.

Aquests primers pacients van ingressar en unitats de cures intensives, tot i que la seva clínica era lleu, però per raons de bioseguretat. «No esperàvem que tindríem l'allau de casos que hi ha hagut a posteriori. Pensàvem que potser podríem contenir-los amb unes poques unitats d'UCI o d'aïllament», reconeix Camprubí. «Sabíem que tard o d'hora ens tocaria però ningú s'imaginava que seria així», subratlla la infermera de pacients crítics.

De la incertesa a la por
Pocs dies després d'aquells primers diagnòstics, la transmissió comunitària del virus a Catalunya i a altres països va impactar de forma virulenta els centres sanitaris. «Recordo molt caos i llavors sí que vam passar de la incertesa a tenir por, potser. Però la por no podia anar davant del que havíem de fer», assenyala González Urria, que recorda com des de la direcció van demanar al seu grup escalar la formació especialitzada davant de noves malalties a tot l'hospital.

«Em sorprèn encara a dia d'avui la plasticitat que va tenir l'hospital; com es van obrir sales, com es van muntar preses d'oxigen on no n'hi havia. Les unitats es van transformar de la nit al dia per a l'atenció directa de pacients amb covid-19. La part reconfortant és veure que tots els companys anàvem a l'una però també hi ha la part de por, el moment en què semblava que no hi hauria llits suficients a les UCI, que el dia següent el nombre d'ingressos podia ser major. Per sort aquell moment límit no va arribar mai», diu Camprubí.

Un any després
González Urria reflexiona que la situació actual li és més difícil de gestionar: «Ara és molt dur perquè se'ns ha acabat l'energia del principi. Per molt que els tractaments siguin millors i hagi arribat la vacuna, que això dona energia, el desastre segueix igual i la gent no ho acaba de veure. Això posa trist. Necessitarem ajuda psicològica segur, jo com a mínim».

«Per molt que la gent digui que estem preparats i que estem fets d'una altra pasta, que aquesta feina és una vocació, crec que ningú està preparat per veure gent morir, i morir sola. I si algú està preparat algun dia, crec que ha de marxar i deixar la feina», expressa aquesta infermera.

Camprubí destaca els aprenentatges d'aquests dotze mesos, com la velocitat de la recerca per intentar trobar nous medicaments i les vacunes, o veure com la sanitat és capaç d'adaptar-se a una situació «tan crítica». «Ens queda molt per aprendre. La part de neguit o de por que tinc és que ens quedem amb el fet d'haver-ho fet tan bé com hem pogut però no ser capaços d'actuar millor de cara a la propera», sospesa.

«Les malalties no estan tancades en una regió del món»
Per al metge especialista en Salut Internacional cal assentar les bases per evitar que es repeteixi un pandèmia d'aqueta magnitud i que si es produeix, «estar més ben preparats, amb les eines necessàries». La clau, recalca, és l'anticipació.

«Per primera vegada ens hem adonat que una malaltia que comença a un punt del món pot transformar el dia a dia de tot el planeta. És el que ha passat ara i és el que seguirà passant per molts factors, com la mobilitat internacional o el canvi climàtic. El que passa en una punta del món pot afectar l'altra. Ens hi hem d'acostumar, serà així. Hem de canviar la visió de les malalties: no estan tancades a una regió del món», adverteix el metge del Servei de Salut Internacional.

La part humana
«A molts ens haurà canviat per viure amb més vitalitat. M'agrada molt la feina que estic fent i he vist que té sentit i, a la vegada, la pandèmia ha tocat a tothom a nivell personal. Ens ha posat a lloc i ens fa replantejar les nostres prioritats», expressa Camprubí, sobre com la pandèmia l'ha canviat com a professional.

«Em quedo amb la part humana, de tot el que hem viscut entre nosaltres i com ens hem conegut. De com hem treballat en equip», assenyala González Urria. Com un preludi, el grup especialitzat en aïllaments davant de malalties emergents s'anomena 'Ubuntu'. Camprubí explica així el significat: «És missatge de cohesió, d'emmirallar-se en els ulls de l'altra».
Temes relacionats
Comenta el contingut : Professionals del Clínic recorden el primer cas de covid-19: «Hi havia incertesa però teníem una energia increïble»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes