«La novel·la és el reflex d'un moment històric que ens empenyia a la revolta»

—A qui fa referència, el títol de la seva novel·la, ‘Generación 1974’?
—Parlo de la gent que va viure l’experiència universitària d’aquell any, el 74, que va ser allò que es va acabar coneixent com el Calendario Juliano. És un curs que va començar al gener i va acabar al juny, però en realitat va ser l’any que ens vam matricular quan es produïa l’atemptat de Carrero Blanco i ens vam matricular pel curs següent amb l’atemptat del carrer Correos a Madrid. Entremig, hi va haver l’assassinat de Puig Antich. Diguem que va ser un any molt convuls dins del final del franquisme.

—Va ser una època que vostè va viure d’aprop?
—Sí, per edat pertanyo a aquesta generació del 74, i m’assemblo molt a alguna de la gent que surt a la història. La novel·la està feta a partir de fets reals de la gent propera, que vaig conèixer en aquella època a Madrid, en què jo estava matriculat a la Universidad Complutense.

—Com era l’ambient universitari en aquell context polític?
—M’imagino que era una mica com sempre han estat les universitats, però en aquell moment, qualsevol moviment antifranquista havia de ser necessàriament clandestí. A més, l’acció de la policía era molt dura i la facultat va estar tancada molts mesos com a conseqüència precisament de les lluites contra el règim, sobretot en l’època en què es va produir l’assassinat de Puig Antich, quan la gent va sortir més al carrer a fer accions. Llavors, a les universitats, potser hi havia menys gent que ara, però eren persones molt més conscienciades políticament.

—Els protagonistes de la seva novel·la són Lucas, un jove que s’introdueix en la lluita clandestina, i Amaia, militant d’ETA. De quina manera conflueixen les seves accions?
—En realitat, el llibre està format per dues històries que circulen en paral·lel. Les separo de manera que una està dividida en actes, com un drama, i l’altra en capítols d’una història. El drama és la vida de la dona, de la qual Lucas és pràcticament un testimoni. El que importa és la vida d’ella, la tragèdia que ha de viure per fugir de tothom, sentint-se sola, perseguida i abandonada. És una història molt dura que, a més, demostra que el masclisme està a tot arreu, fins i tot en organitzacions que es podrien considerar d’esquerres.

—Han passat gairebé cinquanta anys des d’aquell 1974. Com és la seva mirada des del 2020?
—La meva voluntat no és fer revisionisme. No jutjo el que va passar llavors amb la mirada d’avui, i analitzant si estava bé o no. Crec que és més honest mirar tal com ho vèiem llavors. Penso que, per exemple, l’atemptat de Carrero, entre els joves d’aquella època, va produir una certa alegria. La ETA d’aquell atemptat és molt diferent de la de l’atemptat d’Hipercor, jo no sabia que hauria de venir allò, i per tant la mirada que vam tenir sobre els fets de Carrero va ser molt diferent de l’actual. La meva preocupació no és valorar si aquell moment va ser bo o no, i tot i que de vegades hi penso, no intento justificar el que vam fer. Érem joves, hi havia un règim criminal, i aquell va ser segurament l’any més criminal de les nostres vides. Això ens empenyia a la revolta, a protestar i a lluitar, i la novel·la és un reflexe de tot això.

—Amb aquesta mirada, quina valoració en fa, ara, de la Transició, que està sent força qüestionada?
—Tots, sempre, creiem que el que van fer els nostres avis o pares era millorable. Però jo no pretenc passar comptes. Sí que m’interessa la memòria, sempre he pensat que té una capacitat de producció literària extraordinària i admiro els escriptors que la treballen com un material literari. La resta és discutible. Jo defenso el que es va fer perquè intento ser coherent amb la meva trajectòria, però tampoc crec que sigui dolent que els joves d’avui posin en dubte el que ha passat. Així és com avancen les societats, dubtant del que han deixat els nostres antecessors.