Diari Més

Tres milions de persones es podrien quedar-se sense olfacte a causa de la covid

Dos anys després de l'inici de la pandèmia encara hi ha un terç dels afectats que continuen amb aquest símptoma a Espanya

Un de cada deu pacients estudiats no ha recuperat plenament el sentit sis mesos després.

nas, olor, olfacte, coronavirusPixabay

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

La pèrdua de l'olfacte i el gust va ser un dels símptomes característics a les primeres onades de la covid, i encara que no era un dels seus efectes més greus, 2 anys després, un terç dels afectats continuen amb algun trastorn que, només a Espanya , podria deixar fins a 3 milions de discapacitats sensorials.

L'impacte de la pèrdua de l'olfacte (si és total es tracta d'anòsmia, hiposmia si és parcial), i en menor mesura del gust (ageusia), «ha estat enorme», explica Joaquim Mullol, director de la Unitat de Rinologia i Clínica de l'Olfat de l'Hospital Clínic de Barcelona, un dels centres capdavanters a Espanya d'aquesta àrea.

A l'inici de la pandèmia, aquest tipus de símptomes es va detectar en el 70 % dels contagiats (amb la variant òmicron la incidència ha estat menor i la seva recuperació més ràpida), i si la majoria es corregia al cap de poques setmanes, un terç dels pacients ha continuat molts mesos després amb algun trastorn, i són aquests casos cronificats els que acaben acudint a la consulta.

Mullol calcula que, amb les dades actuals de covid (més d'11,2 milions de contagis) i les xifres de pacients amb seqüeles, al final de la pandèmia entre dos i tres milions d'espanyols «es quedarà amb alguna afectació» derivada de la pèrdua o alteració de l'olfacte, i en molts casos, adverteix, «no ho sabrem mai, perquè nombrosos pacients crònics no són diagnosticats, hi viuen, ho assimilen, s'hi acostumen».

Un estudi recent, informa aquest especialista, apunta que un 25% dels pacients que van perdre l'olfacte per la covid mantenen diversos graus d'alteració i que un 5% «no ha recuperat absolutament res» any i mig després de passar la malaltia.

Com que es tracta d'un dany provocat per la destrucció de la mucosa olfactòria -una proteïna del virus s'adhereix a les fosses nasals i danya les cèl·lules- no hi ha tractaments mèdics específics.

Ni els antiinflamatoris ni les vitamines resulten eficaços, i només l'anomenat entrenament olfactiu s'ha demostrat adequat en determinats casos per regenerar les cèl·lules i recuperar l'olfacte i de forma paral·lela el sabor dels aliments a què està vinculat.

En aquest entrenament, al pacient se li presenten diferents fragàncies (cítriques, vinagre, fumat, anís...) que ha d'olorar una o dues vegades al dia durant mesos, per intentar la seva regeneració, ja que en molts casos no es tracta només de la pèrdua de l'olfacte sinó d'una alteració del que fa olor (paròsmia o cacòsmia).

«No només és no olorar, sinó que el que fa olor té una olor desagradable, cosa que genera una pèrdua de la qualitat de vida molt significativa», afirma Mullol, que subratlla que de vegades aquells que van tenir símptomes més greus per covid no es van donar compte de la pèrdua de l'olfacte i en la percepció dels sabors fins a molt més tard, quan la resta de símptomes va disminuir.

«Només la persona que ho pateix sap què significa. Hi ha informació del que suposa perdre la vista, l'orella, però no l'olfacte. No obstant, a través seu identifiquem el menjar, la beguda, les persones que tenim a prop...», comenta aquest expert per la consulta del qual han passat pacients a qui aquestes alteracions ha canviat la vida de manera profunda.

«Un sommelier, un enòleg, tres o quatre cuiners, per ells el seu món ha canviat. L'olfacte, el sabor són conceptes complexos, un conjunt de percepcions», revela Mullol i apunta que l'actual sistema de salut haurà de reforçar els serveis per atendre la demanda creixent d'especialistes.

Un treball publicat a finals del 2020 per 15 hospitals espanyols, explica el cap de la Unitat de Rinologia, indicava que el perfil predominant de la pèrdua de l'olfacte era de dones joves, persones menors de 40 anys, que no havien tingut altres símptomes de covid , «que s'anaven a dormir i es despertaven sense olfacte, era una cosa brusca, d'hores».

Una de les pacients que ha acudit a aquestes consultes és Cristina Valdivia, una barcelonina de 48 anys que es va contagiar de covid a la primera onada, el març del 2020.

«Vaig tenir símptomes lleus, però al quart dia, el gust i l'olfacte van desaparèixer totalment. Va ser una cosa molt impactant, durant dues setmanes vaig estar així. Després es va recuperar lleument, però el 31 de juliol, mai se m'oblidarà aquesta data, vaig entrar en paròsmia, l'alteració del gust i l'olfacte», recorda.

A partir d'aquí, es va produir un canvi radical a la seva vida, res no sabia com abans.

«Els sabors canvien de forma desagradable, hi ha aliments que per als paròsmics són els pitjors com el cafè, l'all, la ceba, les verdures...», explica Cristina, que va iniciar el tractament amb el «kit de fragàncies» al setembre de 2020, i no ho ha deixat.

«Diuen que no cal perdre l'esperança, la recuperació no és gradual, oscil·la, tornes enrere. No he deixat d'entrenar-los cada dia, són cinc minuts, intento olorar tot el que m'estimula», comenta resignada que el menjar s'hagi convertit «en un tràmit» diari que vol que passi com més aviat millor.

Els primers mesos de Cristina «van ser espantosos, molt durs de portar, t'enfonses», i per això defensa que aquests pacients haurien de rebre suport psicològic.

«Menjar és un horror. T'hi acabes acostumant, però és com si mengessis menjar en mal estat. I al principi la gent no t'entén, perquè és una malaltia invisible, ningú no ho veu. Hi ha molt pocs estudis, et sents una mica abandonada», afirma la pacient, que ha hagut d'adaptar la seva dieta, que era gairebé vegetariana, perquè el sabor de moltes verdures li resulta horrible.

La seva alimentació es basa ara en els dolços, que els tolera millor, una mica de peixos (lluç, bacallà), llegums... «gairebé tot fred», perquè la calor potencia el sabor, en aquest cas el mal sabor.

«Jo tenia un olfacte excel·lent. I això t'afecta a la teva forma d'olorar-te a tu mateixa, no et reconeixes, tampoc a la gent que està amb tu... quan m'apropo al meu fill i li dóno un petó. He perdut el sentit de comunicar-me amb els altres. És molt dur dir-ho així, però quan vaig al bany fa olor igual que el meu menjar...», es lamenta Cristina.

tracking