Mor Antonio Gasset, veu i rostre de la crítica de cinema a Espanya

Antonio Gasset Dubois, el crític i periodista que va posar veu i rostre a la cinefília a Espanya, ha mort als 75 anys. Si bé va exercir ocasionalment diversos rols dins del setè art (actor, guionista i director), se'l recordarà sempre pel seu inoblidable paper com a director i presentador del programa Días de cine (TVE).

Nascut en una família il·lustre (era nebot segon del filòsof José Ortega y Gasset), el crític es va relacionar des de ben jove amb aquesta bohèmia madrilenya del tardofranquisme de la qual formaven part figures com el poeta Eduardo Haro Ibars i el director Iván Zulueta.

De fet, dos dels seus escassos papers davant de la càmera van tenir lloc en pel·lícules de Zulueta: en Un, dos, tres... al escondite inglés (1970) era membre del grup d'amics hipsters que tractava de sabotejar un festival de música molt eurovisivo. I, en Arrebato (1979), exercia com el muntador que responia amb ironia a les angoixes creatives d'Eusebio Poncela.

Pilar Miró va comptar amb ell, també en el rol de muntador de cinema, per a Gary Cooper que estàs en els cels (1980). I, en el curtmetratge Temps durs en Ríos Rosas (1982), va compartir enquadraments amb un «qui és qui» del cinema espanyol de la Transició, incloent-hi a Antonio Drove, Ricardo Franco, Antonio Resines i ni més ni menys que Carlos Boyero.

Però la faceta pròpiament fílmica d'Antonio Gasset, a la qual caldria sumar el curt Los hábitos del incendiario (1970, el seu únic treball com a director i guionista) es queda en una nota a peu de pàgina al capdavant de la seva tasca com a educador, crític i divulgador.

Des de 1994, data en la qual es va posar al capdavant de Días de cine, fins al 2007, quan es va acollir a l'ERE d'RTVE i va abandonar el seu lloc, Gasset no sols va dispensar enormes dosis de saviesa cinèfila. També va donar proves d'un sentit de l'humor que van crear escola.

Ja fos quan declarava trobar-se «a les catacumbes de la nit» (el seu programa va acabar sent relegat a l'horari de matinada), quan donava pas a la «publicitat i promocions» o quan comparava l'estil interpretatiu de Ben Affleck amb un cogombret cuit, Gasset mai defraudava als seus acòlits. El seu habitual cinisme només es replegava en moments comptats, com quan pronunciava «visca Jean-Luc Godard» sense perdre el seu característic to impassible.

Sumant a això l'efímer espai Off Cinema, dedicat al cinema independent i també en el si de la TV pública, podem afirmar que Antonio Gasset va ajudar a desenvolupar l'amor per la pantalla gran en diverses generacions d'espanyols.