Diari Més

Crisi COVID-19

Gemma Ruiz Palà: «En aquesta crisi, els xinesos catalans ens estan donant una lliçó de 'modos'»

En la seva segona novel·la, Gemma Ruiz s’endinsa en l’univers d’una perruqueria regentada per una família xinesa al barri de Gràcia

L'escriptora i periodista Gemma Ruiz treballa als Serveis Informatius de Televisió de Catalunya

Gemma Ruiz Palà: «En aquesta crisi, els xinesos catalans ens estan donant una lliçó de 'modos'»CEDIDA

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

—La història té com a escenari una perruqueria. Per què ha escollit aquest lloc?

—Hi ha diverses raons. Una era que aquest espai, eminentment feminitzat, sempre ha estat bastant denostat, quan no invisibilitzat, en les ficcions. M’interessa molt reivindicar que l’universal no és masculí. També vaig voler que el cor de la novel·la fos una perruqueria perquè és un espai de trobada. I, així com els bars, que són espais molt masculinitzats, han tingut molta mitificació, amb les perruqueries ha passat tot el contrari. M’agradava aquesta opció de dir que les perruqueries són tan dignes i un lloc de trobada tan interessant com qualsevol altre espai que la ficció sí que ha trobat digne.

—Vostè és periodista. Quina part de treball periodístic hi ha darrere la ficció?

—La meva mirada d’escriptora serà sempre una mirada d’escriptora periodista, perquè sempre necessito haver investigat, estudiat, lligar caps. La inquietud d’escriure, que també m’agrada molt a nivell lingüístic, sempre és motivada per un interès per saber per què el món és com és. A mi, l’interès no em neix d’especular o d’inventar una ficció, sinó d’observar i mirar d’entendre coses que no entenc, i crec que aquesta és una aproximació bastant periodística.

—En aquest cas, el punt d’interès que va desencadenar aquesta història, quin va ser?

—Jo sempre anava apuntant coses que anava veient pel carrer, fora de la meva bombolla. Soc periodista, durant molts anys he fet de periodista cultural, i et mous sempre en els mateixos ambients, amb la mateixa gent, i al final el que veus acaba sent poc interessant. M’interessen molt altres realitats, i a dins de les perruqueries i llocs de manicura hi veia una falta d’empatia cap a les noies que hi treballen, que solen ser d’origen asiàtic i de classes populars, treballadores.Per tant, hi teníem els tres horitzons: el sexisme, el classisme i el racisme. Em vaig començar a preocupar per la falta d’empatia de moltes clientes blanques autòctones cap a aquestes persones que tenen un contacte tan pròxim, a través del tacte. Com pot ser que no hi hagi un trist Hola i adeu, un preguntar Tu d’on vas venir? I això ho observava aquí, però també a Amèrica, a altres llocs d’Europa, als espais anomenats del primer món, on tenim totes aquestes prerrogatives i ínfules. Per què aquesta mirada tan racista cap a persones que són les teves veïnes, amb qui tens un contacte setmanal? Això també em va portar a buscar l’origen dels estereotips sobre la gent asiàtica, amb l’estudi de la diàspora asiàtica xinesa a Amèrica, i que explica molt bé com, encara, al 2020, continuem projectant aquests estereotips. Vaig veure que hi havia històries que s’havien d’explicar, amb una protagonista que viu a Barcelona, que pot ser la nostra veïna i que potser ni la mirem a la cara.

—La seva novel·la ha coincidit amb la pandèmia del coronavirus, que ha fet aflorar moltes mostres de racisme envers la comunitat xinesa. Com ho ha viscut?

—Em va fer molt mal que, en els primers moments de l’epidèmia, sortissin canalla a França i aquí, nois i noies xinesos, que ja són francesos i catalans, amb un cartell que deia Jo no soc un virus. Què diu de nosaltres que nanos europeus, amb uns orígens potser més llunyans que els nostres, s’hagin de visibilitzar amb aquest crit? És vergonyós.

—També estem veient moltes mostres de solidaritat provinents de la Xina i de les comunitats xineses catalanes.

—Sí, això estat una bufetada contra els nostres prejudicis. Unes persones que, fa dos dies, ens els miràvem amb encara més prejudicis del que ho fem habitualment, ens estan donant una lliçó de modos, com diria la meva iaia. Hi ha qui ha encomanat mascaretes a la Xina per repartir entre els seus veïns i als hospitals de les seves poblacions. Això és una bufetada al nostre egoisme i racisme, i una lliçó que, si tinguéssim les orelles una mica obertes, n’hauríem de treure profit.

tracking