Només el 19% dels joves menors de 30 anys aconsegueix emancipar-se

Només el 19% dels joves menors de 30 anys ha aconseguit emancipar-se a Espanya, segons un estudi del Consejo de la Juventud amb dades del segon semestre del 2018, un any que va concloure amb la menor proporció de l'última època de persones de 16 a 29 anys residint fora de la llar familiar.

És més, en sis comunitats autònomes (Andalusia, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, el País Basc i Cantàbria), aquesta proporció no arribava ni al 17%, entre altres coses perquè perquè un jove pugui llogar en solitari ha de destinar més del 90% del seu salari, que és d'una mitjana de 900 euros al mes.

Per això, també, el lloguer ha perdut una mica de terreny com a fórmula majoritària entre els joves emancipats (del 60,6% al 2017 al 59,2% el 2018), que no poden fer el salt a la compra (només el 11, 6% amb propietat pagada i el 17,4% amb hipoteca) i que opten cada vegada més per cases cedides o a baix preu (el 12%).

És una tendència que va en augment la de viure en cases cedides per les famílies que disposen d'una segona residència.

Aquestes són algunes de les dades que es reflecteixen a l'Observatorio de Emancipación Juvenil del segon semestre del 2018, que presenta aquest dijous el president del Consejo de la Juventud, Manuel Ramos, i el sociòleg que ha treballat en el projecte, Joffre López; una «fotografia» dels principals problemes que té la joventut pel que fa a l'habitatge i a nivell laboral o acadèmic.

I no és que en l'últim semestre del 2018 s'hagi produït una caiguda sobtada de l'autonomia residencial de la població jove a Espanya, sinó que culmina un procés que va arrencar el 2009 i que, d'una manera més o menys ininterrompuda, ha anat perllongant fins avui, segons el balanç que es fa de les xifres a l'Observatori.

La proporció de joves emancipats va anar augmentant any rere any entre 2001 i 2008, però a partir d'aquest últim ha anat disminuint fins a tornar a cotes semblants a les de mitjans de la dècada dels noranta.

Però actualment, segons el balanç, no són només menys els joves que poden viure fora de casa dels pares, sinó que quan ho aconsegueixen tenen més probabilitats de trobar-se en situació de vulnerabilitat econòmica i social.

Es tracta del col·lectiu d'edat amb els índexs de pobresa i exclusió més elevats, el 34,8% de mitjana, tot i que les dones posseeixen actualment un menor risc que els homes, just el contrari del que succeïa en 2009.

Tenir feina no els garanteix estar fora d'aquests índexs perquè d'aquest 34,8% de joves, el 26% està ocupat, el 56,2% està a l'atur i el 34,5% són població inactiva, és a dir no s'incorporen al mercat laboral, ni ocupats ni aturats.

Al 2018 el mercat de treball juvenil va experimentar una notable millora ja que la taxa d'ocupació va superar el llindar del 40, però la temporalitat va seguir sent «extremadament elevada», segons l'autor de l'informe.

El 55,5% dels assalariats tenia contractes temporals, quan la mitjana al conjunt de la població era del 26,9% i quan en el mateix trimestre del 2010 era de gairebé deu punts menys.

Les màximes cotes, per sobre del 60%, es van registrar gairebé iniciat el 2019 a Andalusia, Cantàbria, Extremadura, la Regió de Múrcia i el País Basc, i en el millor dels escenaris (Balears, Catalunya i Madrid) no baixava del 46 %.

«Els problemes no s'han de perpetuar», segons els responsables del Consell, els que posen diversos cognoms a l'ocupació juvenil: temporalitat i inestabilitat, cosa que dificulta l'accés a l'habitatge i sobretot en propietat perquè, segons els seus càlculs, haurien de guanyar un salari de 22.000 euros per poder accedir-hi.

Advoquen, per això, per una política amb criteris d'accessibilitat a les llars i per un parc públic d'habitatges. Davant d'aquesta situació, Ramos considera imprescindible una Secretario de Estado de Juventud, que depengui del Ministerio de la Presidencia, a més d'una comissió al Congrés dels Diputats per tractar aquests problemes. D'aquesta manera es frenaria, al seu parer, la «paràlisi» que viuen els joves, amb problemes que porten arrossegant des de fa dècades perquè persisteix l'opinió generalitzada de que «no passa res perquè la joventut sigui precària, ja que en el futur viurà bé».